De què parlen?

Un cop els nous repre­sen­tants dels governs català i espa­nyol van deci­dir obrir les por­tes i les fines­tres dels des­pat­xos i fer efec­tiva una pràctica que hau­ria de ser obli­gatòria en el camp de la política, com és el diàleg entre con­tra­ris, ara comen­cen a deta­llar-ne el con­tin­gut. De fet, aquest seria l’ele­ment més impor­tant de tot ple­gat si no fos perquè els dar­rers anys de silenci, sim­bo­lo­gia i enro­ca­ment han dei­xat un ter­reny tan erm que ara una engruna de pa ens sem­bla mannà i el diàleg s’ha con­ver­tit en el bé més pre­uat. D’aquesta situ­ació se n’ha fet creus la nova dele­gada del govern, Teresa Cuni­llera, arran de la roda de con­tac­tes que aquesta set­mana l’ha por­tada del Palau de la Gene­ra­li­tat a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona pas­sant pel Par­la­ment de Cata­lu­nya. La soci­a­lista no és l’única diri­gent que dona mos­tres de la neces­si­tat de diàleg, d’aquesta impor­tant, antiga i filosòfica eina de la política. També han par­lat i l’han elo­giat els pre­si­dents Torra i Sánchez, la vice­pre­si­denta Elsa Artadi i l’alcal­dessa Ada Colau, fins i tot alguns con­se­llers s’han vist per par­lar amb minis­tres i ara tot­hom està pen­dent de la reunió de la comissió bila­te­ral que tindrà lloc la set­mana que ve després de set anys. Deu n’hi do. I què n’ha sor­tit, de tot ple­gat? Doncs poca cosa, perquè ¿de què par­lem quan par­lem de diàleg? D’auto­de­ter­mi­nació i solu­ci­ons per als pre­sos polítics i exi­li­ats, segons uns, i de Cons­ti­tució i justícia, per altres. I el diàleg, això sí, a casa de tots.