Tribuna
Consulta anticorrupció
El tòpic diu que la corrupció és el càncer de la política. Els més radicals gosen afirmar que també és el càncer de la democràcia. Alguns observadors de la cosa pública venen a equiparar la rellevància de l’escàndol polític en la lluita partidària amb la fascinació de les cúpules i elits governamentals per les trames corruptes. Al regne d’Espanya coneixem bé fins a quin punt els casos de corrupció han condicionat les dinàmiques polítiques sota governs de tots colors, especialment en els presidits pel blau cel del PP.
En el seu moment em resultà curiosa la definició que donà la BBC del cas Gürtel: “la trama de corrupció –titulà– que tombà el president d’Espanya”. Cert només en part. A més de la nefasta gestió de la “crisi catalana”, perseguien Rajoy i el PP uns llargs centenars de líders encausats, si no ja condemnats. I des del 2000, més de 2.000 casos de corrupció de diferent magnitud s’han denunciat a la premsa.
És Espanya un estat d’elevada corrupció? Els índexs internacionals disponibles situen l’Estat espanyol en el rànquing 42 sobre 180. El febrer d’enguany Transparency International presentava l’índex 2017 de les percepcions de la corrupció en 180 països. En el número u dels més “nets”, hi figura Nova Zelanda; en el dos, Dinamarca; i en el tres, empatats, Noruega, Finlàndia i Suïssa.
Un clar indicador del nivell de corrupció d’un país és el grau de llibertat de premsa i de protecció dels periodistes. L’informe esmentat assegura que cada setmana mor un periodista en algun dels països amb alta corrupció. I el Comitè per a la Protecció dels Periodistes corrobora la dada que de tots els periodistes assassinats els darrers sis anys, 9 de 10 foren morts en països que obtenen una puntuació de 45 o menys en l’índex de corrupció (0 equival a màxima, i 100 a mínima).
En situacions d’elevada corrupció entre la classe política, la pregunta és: com pot la ciutadania defensar-se del perill del càncer de la democràcia? Com pot prevenir les institucions democràtiques d’una metàstasi generalitzada? Ha d’esperar que els representants o els tribunals actuïn amb teràpies eficaces quan possiblement ja estan contaminats?
He tingut l’oportunitat de seguir de prop una experiència única de lluita ciutadana contra la corrupció. Ha estat a Colòmbia i ha tingut lloc diumenge 26 d’agost. Ha estat una consulta popular anticorrupció en un país ubicat en el lloc 96 del rànquing internacional. Era una consulta promoguda des de baix per líders polítics d’Aliança Verda –Claudia López, Angélica Lozano i Antanas Mockus–, amb una important mobilització popular de 45.000 voluntaris que amb més de 4 milions de signatures feren possible l’aprovació de la iniciativa pel Senat i la convocatòria oficial del president. Les votacions de diumenge foren aclaparadores a favor del sí a les set preguntes de la consulta, amb un 99% en tots els casos. Acudiren a les urnes gairebé 12 milions de colombians. Un gran èxit segons els promotors.
Les preguntes apuntaven a set línies d’acció legislativa, que exigien: reduir el salari dels congressistes i alts funcionaris de l’Estat; imposar presó per als corruptes i prohibir-los de tornar a contractar amb l’Estat; contractació transparent obligatòria en tot el país; pressupostos públics amb participació de la ciutadania; rendició de comptes pels congressistes de la seva assistència, votació i gestió; publicació de propietats i d’ingressos injustificats dels polítics electes i confiscació; i permanència màxima de tres períodes en corporacions públiques.
Segons la Constitució, la consulta era vinculant en cas de superar el 33,3% dels vots i d’obtenir més del 50% del sí en cada pregunta. Per mig milió de vots, la participació no arribà al llindar, i jurídicament no tindrà cap efecte. Són diverses les causes que expliquen la baixa participació: l’alta abstenció electoral del país, la falta de suport de l’Estat i de finançament públic de la campanya, l’oposició severa de l’uribisme i del seu partit Centro Democrático, etc.
Ara bé, tal com assenyalaren promotors, editorials de premsa i comentaristes polítics, la iniciativa no sols fou la primera consulta a escala nacional en la història de Colòmbia. Fou també una demostració de la força ciutadana en la lluita contra la corrupció generalitzada i una victòria política que el govern del conservador Iván Duque i el Congrés hauran de tenir molt en compte. Ha estat també una iniciativa popular digna de ser imitada a molts dels països amb alts nivells de corrupció, com per exemple el regne d’Espanya.
