Sempre endavant

Dinar amb el grup de l’escola a la piz­ze­ria de sem­pre, ara ja acom­pa­nyats de dues cri­a­tu­res, sopar al Gresca Bar –molt reco­ma­na­ble– amb uns amics i riure ple­gats d’aven­tu­res com­par­ti­des i al cap d’uns dies tor­nar a la Sem­pro­ni­ana amb uns altres amics i que després del sopar t’expli­quin com s’ima­gi­nen el seu casa­ment i som­riure i emo­ci­o­nar-te. Anar a la casa rural El Pala­uet del Pri­o­rat, de Cor­nu­de­lla de Mont­sant, i fer-ho en família i gau­dir-ne ple­na­ment, amb el seu tracte exqui­sit per cele­brar que hi som i que la mare fa 70 anys. A Bar­ce­lona, fer cul­tura i visi­tar les expo­si­ci­ons Tàpies, bio­gra­fia política, a la Fun­dació Tàpies; 55 urnes per la lli­ber­tat, a l’Arts Santa Mònica, i Lee Miller i el sur­re­a­lisme a la Gran Bre­ta­nya, a la Fun­dació Miró. I si podeu anar a París hi ha una mos­tra elèctrica i sen­sa­ci­o­nal de Jean-Mic­hel Bas­quiat a la Fun­dació Louis Vuit­ton: és real­ment boníssima! Lle­gir L’art de por­tar gavar­dina de Sergi Pàmies, la revista tri­mes­tral El Món d’Ahir, edi­tada per Mino­ria Abso­luta, i els arti­cles de Ramon Besa.

Pen­sar en el Nadal que tenim a la can­to­nada, en l’arbre que caldrà deco­rar, en les tro­ba­des i els regals, en els moments màgics i els records. I arri­ba­ran els propòsits de nou any, pla­ni­fi­car viat­ges i ence­tar nous pro­jec­tes il·lusi­o­nants. I anar enda­vant, perquè hem d’anar sem­pre enda­vant per superar les bar­re­res i els entre­bancs, per asso­lir propòsits i seguir-ne cre­ant, per gene­rar les esquer­des que facin caure els murs, mal­grat que tin­guem, crec que la gran majo­ria de cata­lans, un tema pen­dent i subs­tan­cial per resol­dre. Som en el labe­rint bus­cant la sor­tida, fa ja un any que després dels fets d’octu­bre anem a les pal­pen­tes cer­cant un nou camí que el con­junt de la soci­e­tat cata­lana és prou evi­dent que no tro­bem. El pit­jor és que no s’intu­eix cap sor­tida en el curt ter­mini, tot al con­trari. Com ho podem fer, doncs, com podríem con­tri­buir a una solució rao­na­ble i fac­ti­ble al con­flicte polític?

És clar, diàleg honest i sense con­di­ci­ons prèvies entre totes les parts, una men­ta­li­tat oberta a una nego­ci­ació hi aju­da­rien. Que no hi hagués repressió, ni presó, ni exili, ni ame­na­ces seria un pas de gegant. Cer­car un acord ele­men­tal i votar i accep­tar-ne el resul­tat, perquè al cap­da­vall no som la grandíssima majo­ria que voldríem solu­ci­o­nar-ho de manera democràtica? Cal gene­ro­si­tat, intel·ligència i empa­tia, ens ha man­cat a tots escol­tar-nos una mica més, crear més ponts i dibui­xar estratègies comu­nes. No, no serà gens fàcil, però no ens podem can­sar de bus­car camins tran­si­ta­bles, solu­ci­ons ima­gi­na­ti­ves i tota la deter­mi­nació per afron­tar els pro­ble­mes amb luci­desa i valen­tia. Pro­ba­ble­ment, hem de reco­mençar i retor­nar-hi: val la pena posar-hi l’esforç quan el que hi tenim en joc és la lli­ber­tat, la democràcia i la pau social. Sem­pre enda­vant, hem de seguir enda­vant amb l’espe­rança entre les dents per resol­dre els pro­ble­mes i gene­rar esce­na­ris de futur en posi­tiu.