Rivera, el visigot

El 7 de juny del 2005, en un racó de la plaça Reial, un servidor de vostès –aleshores redactor dels serveis informatius de TV3– escoltava els arguments d’un grup de quinze intel·lectuals espanyolistes que reclamaven la creació d’un nou partit polític. Eren els temps del tripartit de Pasqual Maragall (“són amics meus”, va dir, quan se li va preguntar per aquell Manifest del Taxidermista) i tots ells s’identificaven, globalment, amb els paràmetres del progressisme. Reclamaven la creació d’un partit “identificat amb la tradició il·lustrada, la llibertat dels ciutadans, els valors laics i els drets socials”. Esquerra espanyolista, en definitiva. L’acte de presentació va ser considerat prou rellevant per merèixer un lloc als titulars del TN Migdia. O sigui que la primera càmera a què es van adreçar va ser la de TV3.

Potser Albert Rivera –en aquella època un jove treballador de l’assessoria jurídica dels serveis centrals de La Caixa– va saber de l’existència d’aquella iniciativa política mirant TV3. Seria una paradoxa ben descriptiva. En qualsevol cas, el fet és que l’impuls inicial provenia, clarament, de l’esquerra, amb un esforç especial per mostrar-se com una mena de jacobins espanyols. Ciutadans és un nom en perfecta sincronia amb aquella intenció.

Des d’aleshores ha passat una dècada i mitja de viatge continuat cap a l’extrem dret del nacionalisme espanyol. Albert Rivera i els seus van creuar la bandera a quadres de l’arribada amb el pacte andalús i van fer-se la foto finish de la cursa neofalangista a la plaça de Colón, amb el PP de Casado i els ultres de Vox. En arribar, van comprovar a les enquestes que no pot existir una dreta espanyola laica i moderna i que qualsevol intent de guanyar-se les tavernes, les places de toros i la llotja del Real Madrid passa pel nacionalisme visigòtic que ha manat sempre a Espanya, amb l’únic parèntesi seriós de l’ocupació francesa.