Amor pel patrimoni

Els conservadors de museus són uns desconeguts per al gran públic. Alberto Velasco, però, és una altra història. Vinculat al Museu de Lleida gairebé des que es va engendrar el seu projecte de renovació, va assumir aquesta responsabilitat el 2007. Llavors ni s’olorava la tempesta perfecta que cauria sobre les terres de Ponent i que esquitxaria tot el país: el cas Sixena. Quan el cel ja estava ben ennuvolat, Velasco es va erigir en un dels grans, si és que no en el més gran, defensors d’aquest llegat artístic que Aragó volia usurpar, i que en part ha acabat usurpant. Amb l’altaveu de les xarxes socials i amb el rigor històric com a única arma, ha estat incansable en la tasca abnegada de sensibilitzar els catalans dels valors de l’art. Si alguna cosa bona ha deixat el conflicte de Sixena és que mai la lluita per protegir el patrimoni (i protegir-lo no significa posseir-lo, el que a l’altre cantó de la falsa frontera es pensen) havia mobilitzat tantíssima gent. Velasco, bèstia negra dels inefables governants aragonesos, hi ha contribuït molt. I n’ha pagat un preu massa alt: amenaces de querella, campanyes per desprestigiar-lo... El 30 de juny serà el seu darrer dia al Museu de Lleida. Vol obrir una nova etapa que en el seu moment ja explicarà. Intuïm que la recerca continuarà sent el puntal de la seva vida professional, gràcies a la qual, per cert, els museus del país han enriquit les seves col·leccions. Més que intuir-ho, ho desitgem. I ho necessitem.