Tribuna
La simulació no és teatre
Aquest mes de maig s’ha renovat el conveni entre el Parlament de Catalunya i les universitats catalanes. La cambra autonòmica, des de fa anys, porta a terme una agenda d’activitats significativa per poder acostar l’activitat parlamentària a diversos col·lectius del sistema educatiu, entre ells el de les universitats. En el calendari universitari, la simulació de la Setmana del Parlament Universitari de l’estiu és un dels moments estel·lars de l’any. D’una banda, la convivència entre joves que, durant set dies, simulen els diversos rols professionals que es desenvolupen dins del Parlament quan aquest està en plena activitat (diputats, lletrats, periodistes, lingüistes...) té un valor formatiu innegable per enfortir la nostra democràcia; d’altra banda, a l’equip de professorat que coordina l’activitat ens permet tastar, gràcies al seu comportament, el pols del país.
Els joves universitaris, encara que no ho sembli, són un col·lectiu prou interessant per entendre determinades dinàmiques socials, per relativitzar maximalismes assumits acríticament a través de la premsa o esbrinar tendències de futur. Són un bon termòmetre de l’estat de salut de la nostra societat. Que la política viu hores baixes no és una novetat, però quan vaig veure l’actitud de les bancades conservadores i liberal durant la sessió constitutiva de les Corts, novament em venien al cap actuacions i expressions que els nostres estudiants també tenien darrere dels faristols durant la simulació. Per osmosi, els joves reprodueixen els comportaments dels més veterans (per bé i per mal), i més tenint en compte que a qui li agrada la política i comença la militància dins d’una formació es veu obligat a plegar-se davant dels argumentaris, els spin doctors i hiperlideratges de torn.
Malauradament, el nostre sistema polític no és gaire amic de la dissidència interna, ni dels lideratges transformadors que fan prevaldre el grup per sobre de les individualitats. Ans al contrari, les organitzacions juvenils han agafat, en determinats casos, els vells i mals costums de les seves formacions de referència i això, a vegades, s’acaba evidenciant quan hi ha qui no entén correctament la metodologia de la simulació. Una simulació no és un teatre, ni un espai on algú hagi d’imitar comportaments. Ans al contrari, la simulació permet a l’estudiant qüestionar-se els seus principis ideològics reflexionant críticament sobre allò que veu i fa. La simulació és una metodologia docent que permet a l’estudiant construir coneixement a partir de la participació activa, cooperant i competint (coopetició), acompanyat per uns docents que, en un segon pla, guien l’activitat.
Amb l’obertura d’aquesta legislatura al Congrés i al Senat, no només s’han perdut les formes, sinó que els nostres electes s’han oblidat d’una altra de les seves responsabilitats: ser exemplars davant dels electors. Si durant molt temps el Parlament havia estat un espai noble, embellit per les formes –fins i tot massa encotillades–, cada dia hi ha més assemblees parlamentàries que s’han transformat en un circ mediàtic. La campanya permanent fa molt mal, la futbolització de la política, les grades de la Maestranza transposades als cercles de poder de Madrid. Els mateixos que es queixen que la societat occidental torna a estar presa pels populismes són els primers que l’abracen amb actituds descorteses i ofensives. Els mateixos que s’alcen com a paladins de la nostra democràcia, la desdibuixen volent silenciar les veus que no s’expressen com ells, canònicament, creuen que ho haurien de fer.
La presidenta del Congrés, Meritxell Batet, va ser molt hàbil en assenyalar que a la cambra no hi ha cap grup que pugui erigir-se com el representant exclusiu “del poble”. Tant a Batet com al president del Senat, el catedràtic de la UB Manuel Cruz, se’ls pot criticar per les seves idees polítiques, però no per la seva manca de formació. I, certament, malgrat actituds posteriors derivades de la lluita partidista, la pròpia complexitat del concepte de poble –“Tots som del poble, però cap som el poble”, va dir Batet– ens fa pensar que els electes sempre s’haurien d’erigir en cooperadors necessaris d’un debat profund per conciliar sensibilitats, buscar consensos i llimar les dissensions. El “Que es foti” de Rafa Hernando, des de la mesa del Senat i mentre Raül Romeva prometia la Constitució, il·lustra a la perfecció la deriva endimoniada d’una manera de fer política que, malauradament, també calarà entre els joves si l’elector no pren consciència, s’apodera i comença a castigar els mals estudiants a les urnes. Quina llàstima que aquests diputats no haguessin passat per la simulació, on conductes com aquesta mai haurien estat permeses.