Amb tren bala a Xian

Amb tren bala de Pequín a Xian, l’antiga capital del país. Pequín té vint-i-sis milions d’habitants. Xian, vuit. El seu alcalde governa sobre més gent que Quim Torra. En diuen “tren bala”, però en velocitat és igual que el nostre AVE. Cobrirà en cinc hores una distància com d’aquí a París. Parades a molts pobles de demografia milionària. Les estacions són com aeroports internacionals. En baixen i pugen estudiants, oficinistes. Pel camí, tot són edificis d’habitatges altíssims, en mig dels camps, o a tocar de les vies. Un de prop de les vies em fa mitja por pel color fosc, l’alçada que no puc abastar i l’ombra amenaçant que projecta. Alguns blocs estan en construcció. Molts dels acabats són buits. “Els meus pares em van comprar un pis quan em vaig casar; els de la meva dona n’hi van regalar un altre; els meus i els d’ella també en tenen dos. Nosaltres n’hem comprat dos més.” I què feu amb tants pisos? “Confiem a posar-los a lloguer.” Parlo amb el guia, que té un sou de guia. “No us fa por hipotecar-vos tant?” Em mira sorprès. Quina por? No hi insisteixo. La inquietud és meva, que vinc de l’explosió de la bombolla immobiliària i la crisi subsegüent. No me la puc treure del cap des que he arribat a aquest país que triplica la població d’Europa i que compra tants productes a Europa.

Es passatgers consulten el mòbil amb què fan totes les gestions. Me’ls miro d’esquena, des d’un extrem del vagó. Hi ha una inclinació dels caps que no es correspon amb la lectura d’un llibre ni un diari. Tampoc amb l’acció de resar, de triar llenties o de dormitar. El caient cranial davant el mòbil és diferent de tots. Amb aquest, el cos humà no hi havia comptat. La dutxa de casa o el seient del cotxe admeten diverses posicions. Sempre fem servir la mateixa. El mòbil ha fet que el clatell n’adoptés una que la humanitat no havia accionat des d’Adam i Eva sortint capcots del Paradís o des de l’Home de Pequín (homo erecuts pekinensis) fent foc a terra.

Arribem a Xian de nit. El trajecte amb autobús fins a l’hotel dura una hora i mitja. Tots els carrers, els arbres i els gratacels d’oficines estan il·luminats com si fos Nadal. “Celebreu una festa?” “No, cada dia és igual.” Els edificis no estan il·luminats per un focus extern. Ho són internament. Com la Torre Agbar, però a l’engròs i competint per quina construcció presenta més moviments, figures i lletres de llum. Són bombetes de baix consum, entesos. Però qui en paga el consum? Va regalada l’electricitat, a la Xina? Si hagués mirat de cara els usuaris del mòbil del tren bala hauria observat en el seu rostre la mateixa llum espectral i crepuscular. Els xinesos no són grocs. Són una mica més pàl·lids, si de cas. El mòbil ens unifica el gest del cap i el color de la cara a tots.