“Nosaltres”

Una idea es propaga pel món occidental: recuperar el “nostre” país per a “nosaltres”. Tant ho fan, posem per cas, Trump com Alexander Gauland, un dels líders de la formació Alternativa per Alemanya, que, duplicant els vots, acaba d’obtenir uns resultats excel·lents a les eleccions de Brandenburg i Saxònia i s’ha convertint en la segona força política a cada regió sense importar els vincles nazis de part dels seus dirigents. La idea és molt simple (tant com la suposició que els culpables dels mals d’un país són els immigrants i els pobres, que, considerats uns ineptes o uns incapaços, son tractats com una càrrega) mentre que allò complex és el fet que s’hi adhereixin aquells que són a un pas de ser exclosos, si és que no ho estan, del “nosaltres”: persones originàries d’altres llocs que creuen que perilla la situació a la qual han aconseguit arribar; d’altres que han perdut la feina o als quals se’ls ha fet definitivament precària; o, pel que fa a Alemanya, antics habitants de l’RDA que senten frustrades les seves expectatives després de la unificació del país. De què deuen tenir por? De no formar part del “nosaltres”, encara que sigui de “segona”.

És així que el capitalisme persevera perquè, a més de perpetuar desigualtats i misèria, imposa un individualisme (se salvi qui pugui) disfressat amb un “nosaltres” fals perquè és excloent. Deia John Berger que el capitalisme financer ha empresonat el món i que empra tots els mètodes per mantenir-nos en l’aïllament i així tallar el vincle de la vida de cada persona amb la història, amb l’herència humana, amb la terra i amb un futur comú. Hi afegia que, presoners tots, actuarem com a éssers lliures exercint la solidaritat mundial (el “nosaltres” vertader) amb gestos locals, cap dels quals, menyspreable i encara menys si és petit. Res a perdre i tot per guanyar.