Flagel·lants

El lli­bre de Fran­cesc-Marc Álvaro Assaig gene­ral d’una revolta, que ara fa furor i que és una illa extra­or­dinària i plena de fruits en mig del mar de lli­bres que el procés inde­pen­den­tista ha fet emer­gir, no és només una crítica a com aquest procés s’ha conduït per la banda cata­lana. És també un cor­rec­tiu sever a l’acti­tud de l’Estat i els seus ser­vi­dors durant aquests temps aflic­tius. Ho va haver de recor­dar el mateix autor en l’acte de pre­sen­tació del lli­bre, dilluns a Bar­ce­lona. Segons Jordi Bar­beta, en una crònica de l’acte, els assis­tents eren majo­ritària­ment for­mats per “alguns dels que van enge­gar el procés i se n’han pene­dit, els que no s’han mullat mai i s’apun­ten al pene­di­ment i els que sem­pre van estar en con­tra del procés i els encanta assis­tir a cerimònies d’auto­fla­gel·lació sobi­ra­nista per dir-los nosal­tres ja us varem avi­sar i qui avisa no és traïdor”. I els crítics amb l’Estat, on eren? Alguns se n’hi van veure però feia l’efecte que eren majora els des­crits per Bar­beta. Els pre­sen­ta­dors del lli­bre –Màrius Carol, direc­tor de La Van­guar­dia, Jordi Basté, d’El món a Rac1, i Est­her Vera, de l’Ara– no van inci­dir en l’aspecte esta­tal. L’“auto­fla­gel·lació” o la fla­gel·lació a seques és molt més ren­di­ble i satis­factòria. Jo m’afe­geixo als crítics amb la tra­jectòria del procés –em sem­bla que els lec­tors ho deuen haver notat–, però avi­sin-me vostès el dia que detec­tin que sóc com­pren­siu amb l’Estat o no hi pro­jecto prou la cen­sura. Es pot tenir el mono­poli de la força i al mateix temps la seva sàvia admi­nis­tració. Tan sàvia que no cal­gui usar-la perquè la política la faci inser­vi­ble. Fran­cesc-Marc va denun­ciar la injustícia de la presó dels líders inde­pen­den­tis­tes, “tots amics meus”. Va haver de recor­dar a la con­currència que ell mateix és inde­pen­den­tista... Si no vigila, li gira­ran el lli­bre com un mitjó, li faran dir el que no diu i con­ver­ti­ran el text en el cate­cisme de l’uni­o­nisme, del cons­ti­tu­ci­o­na­lisme o com en vul­guin dir.

Ningú no parla de l’últim capítol. Que pot­ser no han arri­bat fins al final? El lli­bre acaba de sor­tir, és llarg, té la lle­tra petita... L’autor s’hi mos­tra pre­o­cu­pat i inter­ro­gant. El procés ha fet aflo­rar l’anti­ca­ta­la­nisme. El resul­tat de les últi­mes elec­ci­ons al Par­la­ment, que va eri­gir Ciu­ta­dans en pri­mera força, ¿sig­ni­fica que s’ha tren­cat el vell objec­tiu de “Cata­lu­nya un sol poble”, tan tre­ba­llat per Benet, Can­del, Pujol, el PSUC i el PSC, on el cata­la­nisme era inte­gra­dor? La pre­gunta és inqui­e­tant. Fran­cesc-Marc Álvaro, que no defuig cap debat, se la for­mula. No hi ha res­posta segura. Caldrà espe­rar elec­ci­ons de menys tem­pe­ra­tura anímica i també l’acti­tud dels par­tits, inde­pen­den­tis­tes o no però fer­ma­ment cata­la­nis­tes. Estan per la feina els fla­gel·lants de la pre­sen­tació? Fran­cesc-Marc Álvaro els va inter­pel·lar.