Coses que tornen

De vegades, observant el que passa a casa i a fora, no és estrany preguntar-se si anem endavant o endarrere, si no acabem donant moltes voltes per acabar allà on érem, com si tot fos un gran déjà-vu. Pensava en això, dimarts passat, veient les imatges de l’espectacular desfilada militar a la plaça Tiananmen de Pequín (mentre a Hong Kong, per cert, la policia reprimia durament les protestes prodemocràtiques). La Xina que aspira a dominar el món del segle XXI, la que lidera el 5G i la intel·ligència artificial ressuscita l’esperit de la guerra freda exhibint múscul amb coreografies de massa i manifestacions de culte al líder, com en el segle passat.

A Washington, torna el fantasma del Watergate amb un altre president republicà que odia la premsa i que s’enfronta amb un procés de destitució a causa de les fosques maniobres per conservar el poder. Al Regne Unit, tornen els encesos debats dels anys setanta sobre la sempre complicada relació amb l’Europa continental. A França, la mort de Jacques Chirac provoca una estranya onada d’enyorança per l’únic president condemnat per corrupció. A Grècia, un altre Mitsotakis torna al poder. A Espanya, tornen els nostàlgics de Franco –si és que mai van marxar– i torna ETA en boca de polítics irresponsables que posen en perill la convivència que diuen defensar. I a Catalunya? El crit de “llibertat i amnistia” torna a ressonar als carrers.