Serveis mínims i màxims

Divendres, dia de la vaga en protesta per la sentència, vaig sortir a comprar el diari. Aquest, El Punt Avui, no havia sortit però em constava que altres sí, entre ells el que volia llegir. Me n’hauria d’haver abstingut per portar la radicalitat a fons, però deu bategar en mi un esperit d’esquirol. Ara m’espanto. Sabia que el quiosc que me’l serveix cada matí estaria tancat. La quiosquera és batalladora. Vaig anar a un altre. Era obert però li havien portat tan pocs diaris que només li quedaven els més desagradables de Madrid. En un tercer, situat una mica lluny, em vaig abastir. L’excursioneta, limitada al centre de la ciutat, no als polígons industrials i les cases de pagès, em va permetre unes observacions. Totes les botigues pertanyents a una franquícia eren obertes. Una altra cosa és que tinguessin a aquella hora clients. Els bars amb activitat havien disposat les taules i cadires de l’exterior en desordre, com si les haguessin tret de mala gana o les haguessin de recollir en qualsevol moment. Els establiments “unifamiliars” es dividien en dos: els que tenien la porta rigorosament abaixada i els que la tenien mig oberta, mig tancada: mig oberta per si veien els uns, mig tancada per si veien els altres. Una botiga tenia un cartell al vidre que deia: “En compliment dels serveis mínims, obrirem al matí i a la tarda ens unirem a la vaga.” El botiguer està tan poc habituat a l’abstenció laboral que ignora que els particulars no estan obligats als serveis mínims i que les vagues són matinals. A la tarda, quan ja han passat els del telenotícies, afluixen. A la tarda, les botigues mig tancades eren obertes del tot i les taules i cadires dels bars oferien la disposició habitual.

Les columnes de la Marxa per la Llibertat que dos dies abans havien sortit de cinc punts del país van confluir al Cinc d’Oros de Barcelona. La guàrdia urbana local va comptar exactament 525.000 assistents. A mi me’n van semblar més, perquè només la Meridiana, que és una avinguda llarga i ampla es va omplir com les grans ocasions dels Onze de Setembre, però no ho discutirem. Era dia feiner, era la tarda, i moltes botigues havien de ser ateses pels amos i dependents. Un dels oradors va dir de totes maneres que la vaga general havia estat un èxit. La carta de Jordi Cuixart des de la presó va fer estremir. Quanta, quanta injustícia, quants anys, quants motius per manifestar-se i concentrar-se.

Al vespre i a la nit es reprodueixen els aldarulls, les barricades, els incendis de contenidors, la repressió policial. Els fills dels que tanquen i no tanquen la botiga no tenen por i l’han tancada del tot. No aquell dia, sinó aquell i els següents. La clàssica evolució del comerç català es compleix. Mentre els pares fan serveis mínims, ells els fan màxims.