I la feina pendent?

Soc conscient que continuar parlant de l’exhumació de Franco enterboleix una mica la transcendència de la manifestació contra la sentència del Tribunal Suprem i, d’alguna manera, fa el joc al focus que el govern espanyol ha volgut col·locar davant els nostres ulls a pocs dies de les eleccions. Però així i tot, crec que encara en podem treure algunes conclusions que poden ser-nos útils per calibrar amb més precisió amb qui ens juguem els quartos quan parlem de l’anhel de molts catalans d’obtenir un estat propi i de sobreviure a la degradació contínua de la democràcia espanyola.

Treure Franco del Valle de los Caídos no és una simple anècdota, encara que arribi tard i malament. No ho és perquè, si haguéssim de fer la llista de les ignomínies que ens hem hagut d’empassar cada dia d’ençà que va morir, el fet que aquest home continués al seu mausoleu figurava sens dubte en una de les primeres places. Per això penso que aquest gest no pot ser despatxat únicament amb la crítica de l’electoralisme del PSOE, per més evident que sigui. El problema és que, com sol passar sovint, algunes bones idees o algunes bones causes perden gran part de la seva virtualitat si es porten a la pràctica d’una manera equivocada. Així, per exemple, crec que el partit en el govern, tenallat pel complex insostenible que arrossega davant la vociferació de la dreta, va dissenyar un cerimonial que se li ha girat en contra i que, fins i tot, li resta part dels hipotètics beneficis que li podia haver reportat. Sembla difícil d’imaginar en qualsevol país democràtic que un canvi de sepultura d’un dictador sanguinari s’hagi de fer amb un trasllat amb el fèretre carregat a les espatlles dels hereus i beneficiaris del difunt i en presència de la ministra de Justícia. Tot a la llum pública i filmat per la televisió en directe. D’altra banda, el trasllat amb helicòpter i l’espectacle feixista davant el cementiri són dues altres mostres d’un operatiu erroni que continua mostrant Espanya davant el món com un país travat, encara avui, per la rèmora d’una dictadura mal clausurada.

Perquè aquest és el problema, és clar. Les televisions espanyoles i la premsa madrilenya van sucar pa d’un material pornogràfic d’alt voltatge i es van convertir en la caixa de ressonància d’un feixisme latent que, encara que a molts de nosaltres ens pugui semblar tan friqui i tan arcaic, manté un potencial polític no gens menyspreable. El que ha passat aquests dies ens ha confirmat allò que ja sabíem de sobres com a conseqüència del que solem veure al voltant de la situació de Catalunya: quasi tots els mitjans de comunicació espanyols viuen sòlidament instal·lats en la caverna i, sigui per convicció o per una manca d’escrúpols esfereïdora, estan disposats cada dia a oferir la millor tribuna possible a l’espanyolisme més ranci i a una paròdia de democràcia que s’esbotza per totes les seves costures. Al capdavall, dijous va ser un dia d’exaltació franquista, conduït per la mala consciència d’un govern que, un mal dia, va considerar una victòria per a la democràcia que el poder judicial, totalment contaminat en la seva entranya, li donés permís per treure Franco del seu mausoleu (!).

Vist el panorama, ja sabem que el PSOE deu haver quedat completament exhaust per l’esforç suprem d’aquesta “gesta”. A partir d’ara, extenuat d’haver-se atrevit a anar tan lluny, ja no caldrà que s’ocupi més de tot el queda pendent, i que és tota una feinada. No cal dir que ja quedarà per fer allò que no va fer-se en el moment de la transició i que hauria afectat sobretot el poder judicial o els cossos policials. Però resten encara una altra pila de qüestions abordables en matèria de memòria històrica que requereixen un govern menys acomplexat, i que van des de l’abordatge integral de tot el que cal fer precisament al Valle de los Caídos fins al tema de les nul·litats dels processos judicials o la ferida vivent de les fosses del franquisme, entre d’altres.

Permeteu-me que acabi evocant un viatge de no fa gaire temps a Àvila, on vaig anar a treballar a l’Arxiu Militar. Entre altres coses, vaig trobar-me cara a cara amb signes franquistes a la plaça de l’Ajuntament i amb una imponent escultura de granit de l’aguilot i el “yugo y las flechas” que coronava la llinda de la biblioteca municipal. Vaig quedar-ne impressionat. Més tard, una simple mirada al nomenclàtor de carrers de tota la província va completar una impressió general que s’ajusta a les conclusions que podem treure del que ha passat aquesta setmana: el franquisme batega activament en multitud de parcel·les descontrolades de l’Espanya actual i no sembla pas que als governs espanyols hi hagi prou voluntat política per fer-hi net.