Keep calm
Realitat i artifici
Una obra de teatre sobre la mort del pare i sobre els últims moments entre la filla i el pare, reals i interpretats
Hi ha alguna idea a l’últim espectacle d’Àlex Rigola, estrenat a Temporada Alta, que em resulta molt emotiva, i alguna que em fa rumiar sobre les circumstàncies del traspàs. Allò que fem i que, sense saber-ho, els nostres fills entenen com un missatge transcendental o, si més no, com un lligam imperible entre ells i els pares. O la presa definitiva de la consciència d’un mateix, enfrontat al propi coneixement i al deixar-se anar pel pendent del no-res. Aquestes reflexions, però, s’emmarquen en el que he apuntat al començament, és a dir, un espectacle. Una obra de teatre sobre la mort del pare i sobre els últims moments entre la filla i el pare, reals, documentats, certs, i ara interpretats per un actor i per una actriu que resulta ser, precisament, la filla del pare mort.
Vaig sortir del muntatge amb la convicció que acabava de contemplar escenes pornogràfiques, és a dir, escenes en les quals intervé la mirada de l’espectador com un acte d’agressivitat, l’apropiació pública d’allò que hauria de ser íntim. Conversant després amb amics em van fer dubtar. ¿No ho fa un escriptor, això? ¿No ensenya els seus secrets, la seva autèntica vida i la seva autèntica mort –la metafòrica o aquella que l’afecta– i la converteix en material literari? ¿Per què no ho pot fer una actriu? ¿No hi té dret, a utilitzar la mort d’algú tan proper per confegir un espectacle que mira d’evocar-lo per tal d’enfrontar-se al final amb dignitat i respecte? No sé gaire què dir. Continuo veient-hi alguna cosa que grinyola. Quan l’actriu plora, en un instant concret d’una escena concreta, ¿ho fa perquè experimenta una emoció íntima i indefugible o està disposada a repetir, en cada representació de l’obra, el mateix plor en el mateix instant de la mateixa escena?
És un exorcisme, però pautat. I basat en la poderosa atracció del moment veritable, de la crua realitat. ¿No era, el teatre, una ficció (una mentida) que ensenyava més veritats que no pas la veritat nua? ¿No era l’artifici la manera d’acostar-se al sentiment? ¿Ens torba més la confessió que la trampa?
