Necessitat per manar

El que fa la necessitat. La necessitat de no tenir prou vots per fer el que et roti i haver de dependre de la voluntat dels altres. Si els de Pedro Sánchez porten temps i temps dient que a Catalunya hi ha un problema de convivència, la necessitat fa que, de cop, aquesta mala relació que tenim els catalans es converteixi en un problema polític que necessita solucions polítiques. Una evidència que a Catalunya fa anys i panys que tenim assolida però que als grans partits espanyols no els entra ni amb calçador. Excepte si et necessiten per poder triar president. Llavors els discursos s’atenuen, allò que ahir era negre comença a ser gris i, anant bé, acaba essent blanc. I és en aquest punt que, per molt que hi hagi un acord, la gent acaba desconfiant de polítics, política i consensos. Perquè l’experiència ens demostra que serà un conflicte polític mentre no hi hagi govern. Tan bon punt Sánchez ocupi el seu seient de president, el conflicte esdevindrà de nou de convivència. Aquesta és l’experiència que tenim dels acords que sempre ens ha venut Espanya, en tots els àmbits. Incompliments. Tant de tipus econòmic com d’infraestructures i d’autogovern.

L’ADN de la política espanyola és el que és. Només s’ha de mirar les declaracions de Mariano Rajoy i Jorge Fernández aquests dies per presentar els seus llibres. Encara que Carles Puigdemont hagués convocat eleccions, haurien aplicat igualment el 155, i les faves que van repartir a tothom que veiessin amb un paper a la mà per introduir-lo en una urna va ser una polèmica “sobredimensionada”. I tot plegat per la mateixa raó: la falta de necessitat per formar govern. Si la situació hagués estat a la inversa, segur que els catalans tornaríem a fer coses. Fins i tot Cayetana Álvarez de Toledo i Inés Arrimadas –aquella noia que ara ja no pinta res però que vol reflotar el partit que ella i Rivera han enfonsat– recordarien que es van presentar de caps de llista per Catalunya.