Relectura planiana

M’agraden els llibres. Envelleixen fidels explicant sempre les mateixes històries, fins que algú els maltracta, els destrossa o els crema. Parlen de revolucions i passions, de guerres i tirans, de monjos turmentats i de sants que prediquen bogeries amoroses, de coses purament quotidianes... La vida en els llibres és bonica i plena d’esperits, ningú no els persegueix ni els nega res, com sí que passa en la vida real. Però, més que llegir, allò que m’agrada de veritat és rellegir.

I parlant de rellegir, vet aquí que, per una feina que he estat fent aquests últims mesos, he hagut de repassar pràcticament tot el que vaig escriure sobre Josep Pla, en les trobades i converses d’aquells anys previs a la seva mort. Com que ho he hagut de llegir molt a poc a poc, bo i repassant (una vegada més) les faltes de picatge, els noms propis, els anacronismes i tot això, he descobert encara algunes repeticions, manta exageració i diverses contradiccions emeses pel polígraf de Llofriu.

Ben cert que, si alguna vegada en vaig parlar amb ell, em replicava que tenia tot el dret de contradir-se, repetir-se i equivocar-se, bé el tenien alguns dels seus admirats com Stendhal, Sainte-Beuve i el Duc de Saint-Simon. La primera vegada (o la primera topada) recordo que fou en ocasió de llegir el volum 4 de l’Obra Completa Sobre París i França, on hi vaig constatar una errada de data sobre la Revolució Francesa. Pla escriu que la dita revolució començà el 1798 i jo li vaig dir que la Revolució Francesa va ser onze anys abans, el 1789. Em respongué: “I què vol, home...! El doctor Pericot va trobar l’os d’un animal prehistòric a Serinyà, s’equivocà de dos-cents mil anys i no va passar res...”

I quan Pla em deia això, vaig pensar en allò que escrigué Elia Kazan: “Stavros ha arribat a Constantinoble i contempla meravellat els sis minarets de Santa Sofia.” La mesquita de Santa Sofia no té sis minarets, sinó quatre. La que en té sis és la del soldà Ahmet, la mesquita blava, davant de Santa Sofia. Però és meravellós fondre les dues imatges com ho hauria fet Picasso i com ho va fer, sense voler, Elia Kazan. Això és literatura, l’art de l’artifici, de la fal·làcia, i va bé que sigui així, lluny de xifres, percentatges, i de còmputs matemàtics. En aquest nostre món xarbotat per l’economia, és millor la literatura que el càlcul. Un negoci arruïnat fa plorar més que llegir tot Dickens.