Justícia cega

Ha estat al Segrià i a l’Hos­pi­ta­let, però podia haver estat en qual­se­vol altre lloc. L’apa­rició de rebrots era una qüestió de dies. Les auto­ri­tats, amb un bon embo­lic entre mans, cada vegada poden dir menys que els ha aga­fat per sor­presa; els epi­demiòlegs van donant les matei­xes direc­trius sanitàries, entre altres coses perquè hi ha tan­tes infor­ma­ci­ons con­tra­dictòries i tan poques cer­te­ses sobre el virus que sem­bla que encara vagin molt des­pis­tats. La població, que ja sap que té una part impor­tant de res­pon­sa­bi­li­tat sobre la salut –la pròpia i la dels altres–, fa mesos que va per­duda i amb una por com­pren­si­ble, entram­pada entre la neces­si­tat d’haver d’arris­car-se a tre­ba­llar o dei­xar d’ingres­sar, i això, aquells que poden triar!

Per con­tra, n’hi ha que ho tenen tot molt més clar. Les grans for­tu­nes han incre­men­tat els seus ingres­sos en milers de mili­ons; les auto­pis­tes veu­ran com­pen­sada per l’Estat –és a dir, nosal­tres- la manca de mobi­li­tat, men­tre els empre­sa­ris i els autònoms s’hau­ran d’espa­vi­lar amb qua­tre ajuts de misèria; als cos­sos de segu­re­tat els han incre­men­tat el sou i els sani­ta­ris s’ho miren amb qua­tre rals a les mans men­tre espe­ren la següent onada d’infec­tats; les cla­ve­gue­res, espi­ant polítics com si fos­sin ter­ro­ris­tes; la monar­quia, abans d’una tar­dor devas­tada, de viatge per les colònies per tapar les notícies de la premsa estran­gera sobre els seus guanys fos­cos i per donar uns copets –ara no són de porra!- a l’esquena dels súbdits. I la justícia, mal­grat tot aquest pano­rama, al seu ritme, sense pressa, excepte en la per­se­cució de tot allò que pugui tenir alguna relació amb els cata­lans, encara que sigui a costa d’algu­nes vides més. Sem­pre havien dit que la justícia era cega i, de fet, ja ho havíem com­pro­vat, però mai no ho havia estat tant, però només d’un ull!