M’agrada enamorar-me

Tenia dotze anys. No m’havien posat deures o tan me feia: portava moltíssima estona llegint estirada al llit. I de cop em vaig quedar glaçada: l’Alba havia trobat el jeep d’en Dídac davant d’un magatzem que s’havia enrunat! En aquell moment precís, el meu germà va entrar a l’habitació. No puc perdre temps, i si s’està morint en Dídac?, xisclava alguna cosa dintre meu, el cor bategant amb violència. No sé què volia el meu germà, perquè el vaig engegar de la pitjor manera, i tanca la porta! El llibre se m’havia empassat sencera i ell, que no ho podia sospitar, em va interrompre amb la delicadesa d’una ratllada d’ungla a la pissarra.

És el primer record “immersiu” que tinc d’un llibre: la sensació que si aturava la lectura l’acció seguiria amb o sense mi. Després del Mecanoscrit del segon origen m’ha passat altres cops, com amb Senyoria de Jaume Cabré o la inquietant Yo, Tituba, la bruja negra de Salem de Maryse Condé, en què em vaig ficar tan endins de la pell de la protagonista que em va estranyar que la gent no em mirés amenaçadorament quan vaig sortir al carrer. Una meravellosa confusió temporal entre realitat i ficció. No havia pres cap droga, però, com els addictes, sempre he buscat repetir aquella experiència tan intensa i tan rara de trobar.

Els llibres no són sagrats. Hi ha gent que llegeix i rellegeix els clàssics; n’hi ha que saben trobar el temps i l’espai mental per llegir els assajos més espessos i treure’n suc, i reivindico respecte per als lectors tastaolletes i impulsius com jo. Que busquem que la història ens enamori, i com tots els enamoraments, ens absorbeixi i ens exigeixi el temps que tenim i el que no tenim, i ens trobem llegint (un petó més, un capítol més) mentre caminem, mentre ens rentem les dents, i si la cosa ens ha agafat molt fort, ens escapem deu minuts de la feina (al lavabo o a un lloc on no ens vegi ningú) com qui va a fer el cigarret i seguir una mica més, només una mica més... amb una certa culpa i molt de plaer.

Vaig tenir la sort de créixer en una família que estima els llibres. I a l’escola teníem una biblioteca petita (on, per cert, calia entrar als lavabos per accedir-hi, com si fos clandestina) amb una bibliotecària d’aquelles que et marquen per tota la vida. Ella sabia que en mi tenia terreny fèrtil, i hi anava plantant: per què no llegeixes aquest, i aquest altre, i aquest què? I jo que sí a tot, i entre aquests llibres i els que m’anava proporcionant l’altra proveïdora principal, una tieta que tenia una paret folrada de llibres -des d’El Capital a les últimes novetats juvenils-, vaig quedar totalment enganxada. La cosa em va arribar a portar problemes: un cop el professor de matemàtiques em va pescar llegint a classe el llibre que tenia obert a la falda, i ho va escriure a l’informe de notes. I un mes de juny la bibliotecària, que també era mestra de català, em va suspendre perquè de tant llegir no havia trobat temps per omplir les maleïdes fitxes de biblioteca (m’ho va anunciar amb llàgrimes d’indignació que no he oblidat mai). Era l’amor el que em feia tenir el cap ple de pardals, estimada Carme.

Però a veure, doctor: està bé estimar d’aquí i d’allà? Està bé deixar-ho si no et fa feliç? Està bé saltar-te les descripcions massa llargues perquè frises per saber què més passarà? Està bé llegir en diagonal, fer-te spoiler a tu mateixa? Està bé escriure als marges quan no estàs d’acord amb alguna cosa? I ser fidel a un autor només perquè els protagonistes habituals de les seves novel·les s’han convertit en amics entranyables, encara que la trama fluixegi? Està bé no haver llegit Moby Dick, ni Anna Karenina, ni La muntanya màgica? Tot està bé. Fa temps m’ho va confirmar Daniel Pennac a Com una novel·la. Aquest escriptor i professor va fer un decàleg que s’hauria de penjar a totes les escoles del món, reivindicant la llibertat de llegir com et doni la gana (i el dret de no llegir també). Que no hem d’estimar com vulguem? Doncs ja està.

En Pennac no ho va incloure al seu decàleg perquè el va escriure els anys noranta, però crec necessari fer una actualització: mirar Netflix també està bé, que ningú se senti culpable. Jo mateixa me n’empasso les sèries de dues en dues, però no hi ha res comparable a un llibre que t’abdueixi, que desitges llegir-lo ràpid però no vols que s’acabi i que t’empeny a treure’t de sobre les obligacions per poder tornar-hi. I sempre vols tornar-te a enamorar. Per això, quan fem balanç d’aquest any terrorífic, recordem també que ha passat una cosa magnífica: per primer cop a la vida hem tingut dos Sant Jordis. Personalment, proposaria tornar-hi el 23 d’octubre, i així cada any. Però sé que això ja seria vici.