Veniu plorats

Això ens demana aquest any aca­bat d’estre­nar, després de tot el que ja hem plo­rat el 2020 de tris­tesa i angoixa per aquells que han mar­xat amb la pandèmia, o pels danys col·late­rals que ha gene­rat en el sis­tema sani­tari. Aquells que es van­ta­ven fa uns anys d’haver-lo des­tros­sat s’ama­guen ara men­tre es bara­llen amb els seus sub­or­di­nats sobre qui feia espiar qui durant el man­dat de Rajoy. Cin­quanta mil morts arreu de l’Estat, que com escriu Sebastià Perelló a la seva impres­si­o­nant La mar rodona: “no en faràs tor­nar cap.” Una pila de gent, una xifra estadística, que només són “allò que diran de mi, qua­tre gra­pa­des de mots, un sac de gemecs, escòria i rovell”. Aquest any tocarà con­ti­nuar envi­ant-nos la saliva, o venir plo­rats, com diu Perelló en el seu tríptic mallorquí-uni­ver­sal que pivota sobre tres temps, el 36, els 70 i els 2000, i en què cada nar­ra­dor mira de cap­tu­rar amb el seu retrat allò que s’esquit­lla.

Comen­cem l’any plo­rats i espe­rant la cita amb el vaccí. Espe­ra­rem que ens avi­sin que tenim cita per, com quan érem petits, posar la car­ti­lla de vacu­nació al dia. Comen­cem l’any espe­rant que no se’ns engo­leixi la ter­cera onada, aquesta que inde­fec­ti­ble­ment (diuen els experts, tant epi­demiòlegs com matemàtics) ha de ser entre nosal­tres aquest gener de totes pas­sa­des, vis­tes les excep­ci­ons que ha tin­gut el pla de cap­te­ni­ment de la pandèmia durant aques­tes estra­nyes fes­tes de Nadal. La res­pon­sa­bi­li­tat per­so­nal també diu molt del grau de madu­resa d’una soci­e­tat. Veu­rem si els Reis aquests any quan pas­sin demà a la nit també vin­dran plo­rats davant del que ens espera aquest any, i el que podem ofe­rir com a soci­e­tat.