Masculinitats en construcció

En ple segle XXI, no n’hi ha prou amb tenir homes que s’autodenominin feministes, els necessitem disposats a desconstruir la seva cultura masclista i a treballar per a construir les seves noves masculinitats.

Com explicar als joves adolescents que per a desmarcar-se de la tradició heteropatriarcal en la qual han nascut i crescut, i de la qual històricament formen part, no n’hi ha prou amb una simple declaració de principis en la qual s’autodenominin feministes? És veritat que el seu enunciat per si mateix té valor perquè parla d’una disposició que és important però no suficient.

Com explicar a aquests joves que afirmen ser feministes que per a fer realitat la seva disposició cal reconèixer, com ho fa un addicte que inicia una teràpia, la càrrega de masclisme a la qual han estat exposats i que sense adonar-se han assimilat. Com mostrar-los que la història no és el que ha passat, sinó el que s’ha quedat. I com convèncer-los que no n’hi ha prou amb apartar-se del masclisme dels seus pares o dels seus avis per a construir-se com a nous subjectes històrics capaços de donar forma a les seves noves masculinitats i en aquesta mesura contribuir al moviment feminista.

Inevitablement penso en tots aquells amics, col·legues o companys que en els anys vuitanta es deien feministes i que no obstant això no van aconseguir canviar les seves prioritats d’homes forts, proveïdors i en permanent competència. Són els pares d’aquestes noves generacions. Pares que no van ser educats en la igualtat, ni per l’escola ni per les seves famílies, però que les seves conviccions ideològiques i polítiques els van acostar a identificar-se positivament amb el feminisme. No obstant això, la majoria d’ells, en formar una família, es van quedar atrapats en el rol imposat i al final es van donar per vençuts. No van aconseguir desfer-se del pes de la història, del pes de l’estructura heteropatriarcal de segles i per ells sabem que per a combatre el masclisme de les noves generacions no n’hi ha prou amb bones intencions.

Alguns homes, més aviat pocs, s’han tornat feministes d’adults, són aquells que Ritxar Bacete ha anomenat els nous homes bons, que conscients de la necessitat de construir les noves masculinitats han intentat canviar la seva posició en el món, col·locant-se en un lloc menys dominant, més d’escolta i receptivitat, més d’aprendre i no ensenyar, sense que per això sentin amenaçada la seva integritat. Aquests són avui els imprescindibles i probablement són ells els que tindran la responsabilitat de reflexionar, al costat de les noves generacions de nois, sobre el que significa ser feminista. El que implica desconstruir una història carregada d’estereotips i rols assignats i introjectats.

Són ells, aquests nous homes, probablement els que es responsabilitzaran d’explicar a les noves generacions que contribuir a la lluita feminista no és “ajudar” les dones en la seva lluita per la igualtat. Que la veritable contribució al canvi significa identificar i arrencar de les pròpies vides i els propis cossos el llegat patriarcal i ajudar-se a si mateixos en l’alliberament i la construcció de les noves masculinitats no hegemòniques.