El trencament

L’hipertacticisme dels partits i les baralles entre companys de lluita que denunciava Jordi Cuixart aquesta setmana són dues de les coses que més desafecció política provoquen a la ciutadania. Ras i curt: hi ha una cosa més preocupant que el trencament entre els partits, i és el trencament entre els partits i la gent.

Un dels èxits del projecte independentista havia estat, precisament, aquella “intel·ligència col·lectiva” que va fer possible que l’1-O tothom, des del seu lloc en la societat i amb les seves eines, treballés per un objectiu comú. Aquella conjunció entre representants polítics i ciutadania va convertir el dret a decidir en una lluita compartida que ens va permetre arribar més lluny que mai en la reivindicació sobiranista. Una comunió que costa molt de construir i molt poc de destruir.

I això és el que està passant ara. Si la ruptura entre partits ja es veu com a irrecuperable, no fem més gran encara la ruptura entre partits i electors. Missatges com el de “si hi ha noves eleccions, no compteu amb mi” surten cada dia de la boca o el teclat de persones que porten dècades de militància. I no ens ho podem permetre, perquè aquesta és una lluita de llarg recorregut que necessita rearmar-se, i no perdre actius.

Cal engegar la legislatura, encara que sigui amb un govern sense majoria, i seguir negociant per fer un govern de “via àmplia” amb la legislatura en marxa. A posar-se d’acord els partits sempre hi seran a temps, i vull creure que ho faran. Però si ens veiem abocats a unes noves eleccions, la confiança de la ciutadania en la política podria ser irrecuperable.