Primer va ser la cadira de rodes

Fa uns dies vaig presenciar la caiguda al carrer d’una persona que anava en cadira de rodes, que, per sort, no va tenir conseqüències greus. Va ser en una via cèntrica i concorreguda de Girona que fa uns anys, en pro de la modernitat, va ser reformada, i que des d’aleshores té, en un tram, un material diferent entre la calçada i la vorera que no accepta distraccions per part de ningú. L’incident em va fer pensar en tots els canvis que, els darrers anys i de forma accelerada, han promogut a les ciutats els ajuntaments per tal d’adaptar-les, des d’un punt de vista d’infraestructures i d’ordenances, a l’ús de vehicles que, amb més o menys fortuna, s’han posat de moda. Em refereixo a les bicicletes i sobretot als patinets elèctrics, coneguts com a vehicles de mobilitat personal. Així, mentre que els conductors d’aquests vehicles gaudeixen de força facilitats a l’hora de moure’s per les ciutats, els usuaris de les cadires de rodes es troben encara amb moltes dificultats en els seus desplaçaments. I això a pesar de la tasca que entitats com Mifas i l’Institut Guttmann fa anys que duen a terme per posar fi a les barreres arquitectòniques amb què diàriament topen les persones amb diversitat funcional. Les cadires de rodes són també un vehicle de mobilitat personal i els seus conductors ho són per necessitat.