El país de l’ànima

Quan li van donar el premi nacional de traducció, el 2019, Dolors Udina va confessar que alguna vegada havia rebutjat traduir determinats llibres: alguns, per la dificultat que representaven, i admetre això quan t’acaben de distingir per la teva feina ja indica una honestedat fora del comú; d’altres, perquè a mig treballar-hi els va trobar espantosament frívols o, pitjor encara, perquè li feien fàstic. Un traductor no és una màquina d’aproximacions verbals, sinó abans que res un lector, i Udina n’és una de molt afinada que fa les seves pròpies apostes d’edició. És el cas de Traduir com transhumar, de Mireille Gansel, que va oferir a Lleonard Muntaner perquè en les pàgines d’aquest tractat commovedor sobre com habitar en la llengua pròpia i com fer-la hospitalària a una altra, quan sovint totes dues porten a dins un món devastat, hi ha descobert el secret d’un ofici que creix en l’escolta del que és estranger, en els significats ocults de “la línia de baix” i en la convicció que “cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble”. Per als que no som traductors i vivim en la llengua maltractada amb la qual, a pesar de tants cultivadors de la frivolitat i el fàstic, encara diem “estimada” i “reina meva” amb una esgarrifança al cor, el llibre de Mireille Gansel és certament una casa on quedar-s’hi a viure, com afirma Udina, “una mà estesa entre dues ribes sense pont”. És així com Gansel retroba les “paraules impedides” de la seva família de jueus perseguits, o com desbrossa la poesia vietnamita d’exotismes colonials, i com descobreix, finalment, que la llengua és “el país de l’ànima”.