Hispanofarsants en l'euskovodevil

M’agrada Euskadi. Seguint la fórmula pujoliana, hi he viscut i hi he treballat, cosa que, naturalment, no m’ha convertit en basc, però sí en bascòfil. Hi tinc amics i hi he viscut trossets de la història turmentada d’un poble que, amb perdó de Raimon, no ens han amagat, sinó sobreexposat fins a la distorsió més barroera.

Dit això, crec que he arribat a la saturació. Tota aquesta comèdia de les llistes d’ANB –com a última recepta d’una estúpida sopa de lletres– ha exhaurit la meva capacitat d’interès i ara ja començo a no saber si es presenten o no, ni on sí i on no. I, cosa que és pitjor, crec que és ben igual el que passi, perquè el problema no sembla tenir solució. Ni tan sols tinc clar si és que encara queda algú que la busqui.

Els personatges que protagonitzen aquesta història tenen cada cop un aspecte més estrambòtic als mitjans de comunicació. Hi ha bascos independentistes que pretenen negociar el seu programa de màxims amb un percentatge de vot semblant al que té per aquí ICV. Hi ha bascos espanyolistes que es diuen demòcrates però que exigeixen que s’apliqui la força de l’Estat perquè són minoria al seu Parlament. Hi ha navarresos espanyolistes que mosseguen perquè la seva capital continuï sent Madrid, però mosseguen tant o més si algú els suggereix que enviïn els impostos a la seva estimada metròpoli, com fem uns quants desafortunats amb menys fe patriòtica...

Hi ha una organització terrorista que no fa atemptats, però que parla com si pogués volar la Moncloa, i hi ha un Estat que actua com si això fos veritat. Hi ha un partit, iracund, que promet, des de l’oposició, que aturarà la dissolució d’Espanya i n’hi ha un altre que respon, colèric, que Espanya no es trencarà, perquè ells no pensen negociar res, com si no tinguessin la responsabilitat d’arreglar el problema.

En fi, Euskadi i Espanya are different.