Elisabet II no entén de suïcidis

Les icones identifiquen, convoquen i entretenen, i més si són de llarg recorregut, posem per cas Elisabet II i el seu intens jubileu de misses, carrosses, hologrames, globus, progènie més o menys unida i triomfant gestió mediàtica superant la llinda del paper cuixé. En canvi, les persones, pobres mortals, i si al cim carreguen una història ben poc glamurosa de guerres, persecucions, fam o violències patriarcals, tendeixen a ser mal vistes i apartades de focus, a gos flac tot són puces, les quals, atenció: s’encomanen! Per què ho relacionem? Perquè mentre el món s’ha embadalit aquests últims dies amb la fastuosa martingala reial, una real desgràcia ha passat pràcticament desapercebuda a ulls de l’encantat poble: els intents de suïcidi, alguns reeixits, de sol·licitants d’asil a qui Boris Johnson té previst desterrar a Ruanda a partir del 14 de juny, mogut –diu ell– per un impuls humanitari que el porta a assegurar que en aquell país dels Grans Llacs trobaran les oportunitats que buscaven al Regne Unit, que per alguna cosa forma part de la Commonwealth; tot queda a casa però ben lluny de les fronteres, quin subtil cinisme! Passa, però, que aquests desagraïts pelacanyes que fugen de l’espant talibà o del conflicte sudanès –entre d’altres horrors– que han pagat un preu altíssim abans i durant el viatge, temen molt ser entregats al govern de Kigali, que no destaca precisament pel respecte als drets humans: qui molesta al president Kagame acostuma a desaparèixer del mapa. Però deixem les cabòries i lloem la reina que tan bé ens sap distreure. I qui diu Elisabet II...