Reflexions postelectorals

Aquest és el primer cop que he votat per correu. Entre el dia en que vaig dipositar el meu vot a l’oficina de Correus i la jornada oficial d’eleccions, una conversa amb persones bastant més informades que jo em va fer arribar a la conclusió que un dels candidats que havia escollit era un pocavergonya. Si la meva vida fos una comèdia, potser hauria d’haver-me embarcat en una carrera contra el temps perquè el meu vot no fos comptabilitzat, però... ¿m’hauria fet el pes qualsevol altra alternativa?

La situació potser em va fer viure l’experiència de la democràcia d’una manera que no deixava de ser estimulant i enriquidora: el meu vot va ser un acte democràtic despullat d’autoenganys. L’instantània caiguda del sobre a l’urna es va transmutar, en una mena d’efecte de dilatació bullet time, en un moment Matrix allargat contra natura que, a més, subratllava la pèrdua d’innocència del votant, per fi conscient que en una democràcia no es vota una esperança utòpica, sinó, en el millor dels casos, el més lleu dels mals possibles.

Si no hagués votat el pocavergonya que vaig votar, no hauria votat a ningú altre. Hauria, doncs, ingressat en una de les moltes capes de significat de la sempre enigmàtica abstenció, que potser és la franja més complexa dels recomptes de vots. El meu vot, resignat i autoconscient del seu error, no va servir per gaire. El triomf polític és sempre el resultat d’un error compartit. No sé si extreure una lliçó d’això o quedar-me com estava: mirar als polítics de prop és el camí més curt per no votar-los mai més. Només podré seguir votant si aconsegueixo recuperar la meva corrompuda ignorància.