Catalunya: guanya l’abstenció

Ni tan sols davant l’evidència –amb alguna excepció, com és el cas d’Iniciativa–, els partits catalans van donar ahir a l’abstenció la importància que es mereix. No cal fer comparacions amb la resta de l’Estat, que és enorme; només cal fer una ullada a les xifres de participació de les darreres eleccions municipals. L’abstenció va arribar al 38,5 per cent l’any 2003. Enguany ha fregat el 47 per cent: 8 punts més. Si hi afegim els vots en blanc (el 3 per cent), no és gaire arriscat concloure que a Catalunya ha guanyat l’allunyament de la política. Particularment greu ha estat el cas de Barcelona, on l’abstenció quasi suma el 50 per cent. Un de cada dos electors barcelonins, doncs, va decidir ahir no anar a votar.

És increïble que algun dirigent polític atribuís ahir aquest símptoma tan preocupant de desgast i rebuig de l’electorat a la influència “dels diaris”, que, al seu parer, haurien escampat el fantasma de l’abstenció durant la campanya. Els diaris –i especialment l’AVUI– han alertat dels símptomes que mostraven les enquestes i han fet aflorar les preocupacions dels líders dels partits. Ahir tot això es va concretar en una participació amarga que hauria de fer reflexionar quan hagi passat la febrada posterior als resultats.

L’abstenció guanya a Catalunya i, a més, arriba acompanyada de la irrupció, puntual però contundent, de fenòmens tan preocupants com els resultats de la candidatura xenòfoba Plataforma per Catalunya, que ha entrat amb força en alguns ajuntaments. És cert que cal destriar entre els municipis petits i alguns de mitjans, i els grans. És en aquests darrers on el cansament i la protesta s’han fet més evidents: precisament perquè en aquestes poblacions la política municipal es mira en clau més general.

Catalunya necessita una reflexió profunda dels partits que articulen la seva realitat política. És cert que ahir tots ells, com sempre, tenien motius per considerar-se aparentment optimistes. Socialistes, convergents, republicans, ecosocialistes i populars van destacar el mig got ple per considerar-se, almenys en part, guanyadors morals d’una nit en la qual el principal protagonista va ser un factor que els hauria de preocupar molt més del que semblava preocupar-los ahir.