Merda a les cunetes

Ara que és temps de vacances i que es fan llargs trajectes amb cotxe vull proposar un joc als ocupants del vehicle que no condueixin i s’estiguin avorrint: es tracta de fixar la vista a les cunetes i comptar el número de llaunes i ampolles de plàstic que s’hi acumulen. No passarà gaire estona que en perdreu el compte i haureu de tornar a començar. De tant en tant ens podem fer una idea més precisa de la magnitud de la tragèdia quan els operaris de carreteres fan neteja. Cada pocs metres s’hi pot veure com han pogut omplir una gran bossa d’escombraries sencera i les van disposant, una darrere l’altra, a la vora del camí per passar-les a recollir després. Em costa molt d’imaginar què passa pel cap d’un individu que és capaç de llençar per la finestra del seu vehicle un envàs que podria dipositar fàcilment a la paperera més propera només d’arribar a la seva destinació. Potser té un trastorn obsessiu compulsiu selectiu que no li permet tenir brossa dins del cotxe però que, en canvi, li consent deixar-la a qualsevol lloc. O, simplement, és que dins d’aquella closca no hi ha res de res i només sap respondre a un impuls primari, animal, de desfer-se sense rumiar gaire d’allò que ja no necessita. És clar que dins dels nuclis urbans això també passa, però els regulars serveis de neteja en pal·lien l’impacte diàriament: com el Sísif mitològic condemnat eternament a fer rodolar una pedra, aquests han d’executar una feina mai resolta. Tornant al que dèiem al principi, potser el viatge de vacances no serà per carretera, sinó a un exòtic país llunyà d’aquests que diem que estan “en vies de desenvolupament”. Abans de tornar escandalitzats per les muntanyes de brossa que s’acumulen al costat de qualsevol camí o als solars d’alguna gran urbs, pensem que la diferència amb nosaltres és només de grau: és a dir, que encara estem per acabar de desenvolupar del tot.