Altres maneres de viatjar

A la fotografia del dia de Reis de l’any passat feta al poliesportiu del poble anem tots amb mascareta i abrigats com esquimals, exceptuant ses majestats, que somriuen lliurement. Enretiro aquesta foto irruptiva que fins ara s’havia fet lloc entre les altres imatges familiars. Tampoc hi apareix l’àvia més vella, que en aquell moment estava ingressada a l’hospital i que ens va deixar abans de l’estiu. Ho faig convençuda que aquesta fotografia atípica no ens representa i que farem millor si l’oblidem. Suposo que la necessitat de tornar a una vida de debò, a una certa “normalitat”, és un dels motius pels quals hem vist com qualsevol referència a la pandèmia passada ha quedat esborrada, tant al carrer com als mitjans de comunicació del nostre país, malgrat que els tambors continuïn sonant de fons, de nou a la Xina, el lloc on es va originar.

D’altra banda, a pesar de tot el que hem viscut –situacions kafkianes en famílies i hospitals, por generalitzada, retallades de llibertats individuals–, s’ha enfortit el protagonisme de les festes de barri, els vincles entre veïns, la solidaritat amb el personal sanitari, els retrobaments i les celebracions familiars i els viatges que permeten més llibertat de moviments. Com si es tractés d’una descompressió progressiva, molta gent s’ha llançat a la recerca d’aire lliure. A casa, contra tot pronòstic, hem acabat circulant en camper i prioritzem els viatges de quilòmetre zero. Des de fa temps, acostumo a enfilar escales en comptes d’agafar l’ascensor, ni que sigui al quinzè pis d’una emissora com RAC1, i vaig a peu sempre que puc, tot i que viure en un poble obliga a desplaçar-se en vehicle, perquè el transport públic és deficient i amb horaris molt restrictius. Però mai no m’havia plantejat anar en cap tipus de caravana fins fa ben poc, després de constatar que ja no tinc ganes d’agafar avions, d’arrossegar maletes ni que sigui per fer estada en un bon hotel, i encara menys de dependre de res ni de ningú. Potser no té res d’original, tant hi fa, i segurament no soc l’única. Sembla que es tracta d’una reacció prou estesa entre la població, perquè els viatges en autocaravana (incloent-hi també caravana i camper) s’han incrementat més d’un cinquanta per cent durant l’any que deixem enrere.

Aquest augment no és proporcional a l’oferta d’àrees d’estacionament o pàrquings de caravanes, com en d’altres països europeus. Tot i això, hem despertat a aquesta nova manera de viatjar, com si tot d’una, encesos pel desig de restituir en nosaltres una forma de viure més autèntica, de curar una ferida que no ha cicatritzat, busquem la llibertat de moviments, al mateix temps que volem reconciliar-nos amb tot. Com a la pel·lícula magistral de David Lynch, The Straight Story (Una història autèntica), en què el protagonista és un vell que recorre els cinc-cents quilòmetres que separen Iowa de Wisconsin amb l’únic mitjà de transport que té, una màquina de tallar gespa que condueix un remolc on dormir. Fa tot això per anar a veure un germà amb qui va renyir fa anys i que ha patit un infart. Una obra d’art impagable que ha esdevingut un clàssic i que parla –entre d’altres moltes coses– de saber viure amb calma enmig del neguit i de la pressa esbojarrada del món. O aquella altra història directa i commovedora que es narra a El viatge de les seves vides del director Paolo Virzi, on una parella d’ancians –un d’ells amb pèrdua de memòria– decideix viure el final de la seva existència viatjant en autocaravana, lluny de les pressions dels fills, que estan excessivament preocupats per la salut dels pares.

I és que a vegades l’art poètica explica molt bé la realitat, que no és una suma d’accions i reaccions, sinó l’expressió del desig de sentir-nos lliures a què tenim dret les persones. Són històries versemblants com la pròpia vida, la vida veritable que ens correspon. Tinc molts coneguts i amics que, en els darrers temps, practiquen els viatges quilòmetre zero. Ens han canviat els hàbits, alguns per a bé. A la nostra família, hi haurà tardes festives d’aquest final d’any i inici del 2023 que no acabaran en el sofà, sinó en una passejada amb la casa a l’esquena.