Unes dones entrevistades a Ucraïna amb motiu del primer aniversari de la guerra agraïen a una ràdio estrangera poder explicar la seva història i fer arribar la seva veu més enllà de les fronteres del país. Aprofitaven que eren objecte de l’atenció puntual de la premsa internacional per compartir patiments i denunciar les injustícies de l’agressió russa, tot tement ja el moment en què el focus mediàtic s’apagaria i deixaria de mostrar al món la seva dura realitat. Són, els seus, temors fundats, només cal veure la llista de conflictes i violències que hi ha al món i que són completament ignorats. Conflictes de diversa naturalesa com els que es viuen al Iemen, a la RD del Congo i al Sahel. Ens indignem amb la repressió de les dones a l’Afganistan, a l’Iran i al Mèxic dels feminicidis, però també aquestes víctimes cauen en l’oblit. Com la dels refugiats de Síria i de tants i tants països que ja no han pogut tornar a casa, o la dels desesperats que hem condemnat a morir al Mediterrani. Sentim dir sovint que les guerres cansen el públic, que no “venen”. Hi ha una part comprensible d’esgotament, sí, però també hi ha l’obligació d’informar i posar al descobert els responsables de tots aquests patiments, els interessos últims que alimenten les guerres.