Arribar sempre tard

“Tinc la sen­sació que sem­pre arribo tard a tot arreu”, ens diu un agent dels Mos­sos, després de fer una ronda pels tras­ters del garatge de la comu­ni­tat, que havien estat tots esbot­zats. La poli­cia té la mecànica d’aquests pis­pes més que detec­tada: entren a una hora del mig­dia en què no hi ha gaire movi­ment, reben­ten deli­ca­da­ment tots els panys dels tras­ters, pre­nen vis­tes i, de mati­nada, tor­nen al lloc dels fets per car­re­gar el botí. En aquest cas, la casu­a­li­tat va fer que un veí se n’adonés a temps i es va poder evi­tar el roba­tori. Però l’atac de sin­ce­ri­tat d’aquell agent, que ja no sabia si estava empre­nyat o resig­nat, va ser molt reve­la­dor. Aque­lla impotència de saber com ho fan, quan ho fan i en quin sec­tor es mouen. Però, mal­grat tenir tanta infor­mació, no es pot evi­tar anar a des­temps.

La manca d’efec­tius a la poli­cia del país no ve d’ara. El con­se­ller Elena es jus­ti­fi­cava, en una entre­vista aquesta set­mana, que cos­tava d’atra­par les reta­lla­des que havien apli­cat ante­ces­sors seus. Un mateix argu­ment que sen­tim rei­te­ra­da­ment quan es parla de salut o d’edu­cació. Les reta­lla­des. Que, pel fet de ser cer­tes, no hau­rien de ser una excusa per abo­nar-nos en la jus­ti­fi­cació de les man­can­ces que encara arros­se­guem avui en dia. S’entén que la solució no arriba de la nit al dia i que Cata­lu­nya no està, pre­ci­sa­ment, ultra­fi­nançada. Però ja fa més de deu anys llargs de la tiso­rada del govern d’Artur Mas i els ser­veis bàsics encara con­ti­nuen fal­tats de molts recur­sos. La covid va dei­xar en evidència el sis­tema sani­tari i edu­ca­tiu, mal­grat que la res­posta dels pro­fes­si­o­nals va ser excel·lent. I en segu­re­tat ciu­ta­dana, tres quarts del mateix. I ara que ens acos­tem a una altra cita elec­to­ral, la salut, l’edu­cació i la segu­re­tat tor­na­ran a estar en boca de tots els par­tits. Perquè és fàcil cri­dar l’atenció del per­so­nal amb com­pro­mi­sos de futur, embol­ca­llats de popu­lisme, en temes que el ciu­tadà pateix cada dia. Però, en rea­li­tat, seguim arri­bant tard. Com l’agent que per­se­gueix els pis­pes de garat­ges.