TAL DIA COM AVUI DEL 1979
JOSEP M. ESPINÀS
Aprimar-se
Ha arribat l’hora d’aprimar-se, pel que sembla. Aquests dies hi ha persones que es dediquen a intentar rebaixar uns quants quilos, i suposo que en aquesta decisió hi entren consideracions de tipus estètic. Cal tenir en compte que l’estiu fa més visible el cos humà, especialment quan s’és partidari de freqüentar les platges i, en definitiva, de destapar-se per prendre el sol. Em sembla molt bé que els qui estan preocupats pel seu volum físic vulguin reduir-lo i jo no els demano que argumentin la seva decisió des del punt de vista mèdic, que indubtablement compta; voler tenir un aspecte més esvelt no és cap “frivolitat” ni cap “coqueteria”, és un desig perfectament lícit i que em mereix molt de respecte.
Però és evident que, per a moltes persones, perdre uns quants quilos és –o seria– francament saludable. Anar feixuc no és convenient. En general, mengem massa –i malament– i bevem massa, i inoportunament. Això afavoreix la predisposició que la gent pugui tenir a engreixar-se. Sovint n’hi ha prou d’aprimar-se una mica per a trobar-se molt millor, no tan sols des del punt de vista físic sinó també psicològicament. Són poques les persones que aconsegueixen de mantenir-se en el que en podríem dir el seu pes òptim.
Les persones que volen aprimar-se topen, però, amb una dificultat, que és la tria del mètode. Els consells d’amics i parents plouen de totes bandes, i sovint són contradictoris, i si hi afegim la diversitat de sistemes que proposen els centres especialitzats el panorama és més aviat desconcertant. La Societat Alemanya d’Alimentació ha declarat que el pa i les patates no engreixen, i qui sap si és cert o és una afirmació darrera la qual hi ha interessos “patriòtics”. Sembla que no es pot ser massa dogmàtic en aquest camp, sobretot tenint en compte que cada persona és un cas i té els seus peculiars mecanismes d’assimilació. La dietètica pot ser una ciència, però cada persona és un misteri.
Les meves idees sobre aquest tema són molt senzilles i elementals: en primer lloc, cal assessorar-se mèdicament, si es tracta de seguir un determinat règim durant un temps una mica llarg. No es pot tirar al dret i triar un règim segons la fórmula popular del “trieu i remeneu” (que mai no he entès, sigui dit de passada: no seria més lògic “remeneu i trieu”?). Deixant de banda, però, el cas de l’observança d’un règim permanent o molt prolongat, penso que no hem de tenir cap por a reduir, de tant en tant, la quantitat de menjar. El dejuni que ordenava la religió catòlica era una excel·lent pensada sanitària, i a la vista de la vida que la majoria fem avui dia seria absolutament recomanable.
Aprimar-se és fàcil. Exactament com deixar de fumar, que deia aquell: “Jo ja he deixat de fumar cinquanta vegades”. El problema és no tornar-se a engreixar. Però no voldria desanimar els lectors que en aquest moment han fet el difícil cop de cap de renunciar a uns arrelats costums alimentaris. És un sacrifici que, pel que diuen, només el sap qui el fa. Jo els expresso la meva solidaritat –moral...– i els desitjo ben sincerament perseverança i èxit.