“És vostè el propietari de la línia?”

Sona el telèfon i una veu en algun dels accents de la megameravellosíssima llengua de Cervantes t’engalta un discurs, impossible d’interrompre, sobre els avantatges de passar a alguna companyia de telecomunicacions, t’informa d’una oferta extraordinària per reduir el rebut del gas, l’electricitat o, encara millor, per instal·lar una alarma que convertirà la teva vida en un nirvana de relax continuat. I aquí és on al consumidor català, que fins aquell moment estava tan tranquil, comencen a aplicar-li un suplici comunicatiu que no té cap sortida ràpida ni satisfactòria.

Com que el que truca vol establir un diàleg, la primera pregunta sol ser directa i té a veure amb els hàbits de consum privat de la víctima. Aquell és el primer silenci aprofitable. I aquí és on l’interlocutor passiu ho intenta, amb calma: “Miri, és que jo ja estic content amb la meva companyia i ara mateix tinc feina o sigui que...” I és exactament en aquest punt que comença una guerra imprevista: “Me puede hablar en castellano, es que no entiendo el catalán...”

A partir d’aquí, el damnificat telefònic encara ha de passar per una versió del “qué pone en tu DNI” amb el venedor deixant-li clar al propietari de la línia, que fins aquell moment estava fent la seva vida, que Catalunya és Espanya i, finalment, acusant-lo de maleducat per haver-lo atès en català a Catalunya. A més a més.

És incomprensible que aquesta plaga faci dècades que afecta tothom en aquest país i no hi hagi lloc on recórrer ni on denunciar el tràfic de números privats que provoca aquestes situacions. Un consell, sobretot s’ha d’evitar el parany de caure en la pedagogia. Fa anys em vaig armar de paciència per explicar a un venedor de Vodafone que el meu idioma mereixia el mateix respecte que qualsevol altre. La resposta va ser “su idioma es una mierda. Clac”. I és aquell moment en què recordes una cançó madrilenyíssima: “Vas por ahí sin prestar atención, y cae sobre ti una maldición.”