Petites coses d’octubre

Octu­bre ja és aquí, amb lec­tu­res de tar­dor que invi­ten a tro­bar temps per endin­sar-se en lli­bres que par­len sobre els bene­fi­cis de cami­nar en plena natura (és el cas de Cami­nar, una filo­so­fia de vida, de Frédéric Gros) i embar­car-se en novel·les d’autors de tra­jectòria con­so­li­dada com Sergi Pàmies, Sílvia Soler i Car­lota Gurt. Alguns dels quals són a la meva tau­leta del des­patx, espe­rant-me, men­tre n’estic lle­gint d’altres que tenia pen­dents com ara Caba­nes dins el bosc, de Josep Viñas, un relat intri­gant en el qual em sub­mer­geixo a esto­nes. Octu­bre també és l’avant­sala del record d’unes quan­tes absències. Ens apro­pem als vint anys sense la presència física de Miquel Martí i Pol, un dels millors poe­tes cata­lans del segle XX, tot i la pro­xi­mi­tat dels seus ver­sos, que ins­ten a una mena de pràctica d’autoin­da­gació:

“Viure és apren­dre’s // part dedins d’un mateix, men­tre obser­vem // com en la pla­ci­desa de les coses // se’ns apai­va­guen els sen­tits i ens crei­xen //

arrels que con­ver­tim, a poc a poc //

i sense esforç, en un pas­sat riquíssim.” (Lli­bre d’absències)

He retor­nat a aquests ver­sos perquè intento por­tar una mena de vida que com­bini l’eficàcia amb la len­ti­tud i que em per­meti pren­dre una mica de distància de les sen­sa­ci­ons del cos i de la ment, que sovint fan tron­to­llar la con­fiança en la pròpia capa­ci­tat de for­ta­lesa. Pro­curo fer pau­ses i medi­tar; és un hàbit difícil d’ins­tau­rar, que es va afer­mant a còpia de posar-s’hi. Sem­pre he defu­git recep­tes i movi­ments que es posen de moda, com la filo­so­fia slow life que va bate­jar el crític gas­tronòmic Carlo Petrini arran de l’ober­tura dels McDo­nald’s a Roma. Més aviat és una qüestió d’atenció, d’atu­rar la xer­ra­meca ver­ti­gi­nosa de la ment, d’escol­tar més el cor i ser pre­sent en allò que fas. Què suposa, a la pràctica, això que dic? Només una anècdota per il·lus­trar-ho. Vaig assis­tir a prin­ci­pis de mes a la VIII Nit del Gour­met Català, un esde­ve­ni­ment interes­sant orga­nit­zat pel clúster Cata­lo­nia Food Retail, que reco­neix el sec­tor ali­men­tari més inno­va­dor en un moment com­pli­cat pel cost de la matèria pri­mera i de l’ener­gia. M’agrada la idea de donar suport als petits empre­sa­ris, poc reco­ne­guts per una soci­e­tat que no s’adona de la importància de gene­rar riquesa a petita escala par­tint dels pro­duc­tors locals. La tro­bada es va allar­gar durant hores: començava a les cinc de la tarda i a l’entorn de les deu de la nit encara hi érem. Quan ja havia salu­dat tot­hom, em vaig esca­par a cami­nar per l’entorn pro­per al lloc on se cele­brava l’esde­ve­ni­ment, el Mas Mar­roch de Vila­bla­reix, un poble que té una de les ràdios locals amb vocació cul­tu­ral més des­ta­ca­des dels Països Cata­lans i que diri­geix Dídac Romagós. Vaig fer una pas­se­jada llarga que em va por­tar per una car­re­te­reta que s’enfila entre els camps.

En un tren­cant del camí veig una dona gran que guarda un ramat d’ove­lles i m’hi apropo. Em rep amb cara de sor­presa: “Vas molt mudada... T’he vist de lluny i m’he dit: «D’on ha sor­tit, aquesta dona?» Jo no soc pas­tora, només guardo les ove­lles per una estona; el meu marit ja té 90 anys i a vega­des l’ajudo...” Quan li pre­gunto si amb el ramat poden com­ple­tar la paga de jubi­lació, con­testa: “Ai, manyaga, només en venem per la Festa del Xai, i ens dema­nen mas­cles, no volen cap feme­lla... Ara tot és molt com­pli­cat, has de dema­nar cita prèvia, entrar a l’ordi­na­dor i fer un escrit per poder matar el bes­tiar... Si fos­sis de pagès, no t’agra­da­ria tant el camp.” Li explico que conec prou bé aquest món que està en perill d’extinció, perquè ningú el valora ni en fa cas. “Deus haver de tor­nar a la festa”, m’aco­mi­ada. Li dono les gràcies per la con­versa i, de tor­nada, penso en els orígens page­sos de mig país, en la voràgine d’una eco­no­mia des­truc­tora, en els que s’han ense­nyo­rit a les tau­les dels des­pat­xos ofi­ci­als i recep­ten medi­ci­nes burocràtiques, en els que arri­ben de fora bus­cant la terra de fer pipes, en els que s’esfor­cen a valo­rar els pro­duc­tes pri­ma­ris, com els del clúster al qual m’han con­vi­dat. En el món plas­ti­fi­cat que reclama un canvi. En la neces­si­tat d’escol­tar la gent que estima la terra, d’apa­gar el mòbil i arre­lar. En el refugi del cor i les peti­tes coses: les bones lec­tu­res, la música excelsa, el con­sum sos­te­ni­ble, les cami­na­des.