Venjança contra Puigdemont, o no

Tota la literatura madrilenya sobre l’amnistia, la immensa majoria dels entrebancs suposadament jurídics i, en general, les grans proclames polítiques d’Ayuso i rodalia es redueixen, en el fons, a reivindicar el dret de venjança sobre Carles Puigdemont. De fet, no hi ha ningú que s’oposi seriosament a liquidar els centenars d’acusacions que pengen de l’U d’Octubre en els nivells inferiors al dels dirigents polítics que van ser indultats en el seu moment. Més aviat al contrari, ara resulta que el discurs predominant dins del nacionalisme espanyol és que l’Estat podia ser generós amb els indultats perquè, justament, es van sotmetre als conductes oficials de la justícia espanyola. Però Puigdemont no ha volgut passar mai per aquell adreçador. Ell i el nucli de l’exili han combatut l’Estat espanyol des de tots els fronts possibles, tant els jurídics com els polítics. Tant és així que la justícia espanyola ha quedat en evidència una vegada i una altra i, en paral·lel, les pressions de Madrid han acabat incomodant en més d’una ocasió les institucions europees. Puigdemont s’ha presentat a tots els requeriments judicials i ha estat detingut dues vegades a instàncies de la justícia espanyola, però continua lliure i actuant en nom dels catalans que l’han continuat votant. Estic segur que, sense Puigdemont, l’amnistia s’aplicaria als centenars de ciutadans que, en la major part, són anònims i, de fet, la gràcia podria arribar a tots els processats que, encara que sigui amb poquíssima convicció, hagin acceptat les regles dels tribunals espanyols. Però Carles Puigdemont no només no ha demanat res, sinó que planteja l’amnistia com un reconeixement, polític i moral, als que van intentar la independència l’any 2017. El que es debat, per tant, és si l’Estat espanyol té dret a tastar la dolça revenja contra Puigdemont. O, simplement, si se n’acaba quedant amb les ganes.