Mercat

Quan baixo cap a casa, a l’hora de dinar, sovint ho faig travessant el mercat del Ninot.

Hi he arribat tombant xamfrans, l’un darrera l’altre, i quan sóc al davant del mercat m’és molt difícil de resistir la temptació d’entrar-hi. És com si em concedís unes petites vacances.

Dono un cop d’ull a les pageses que hi ha al defora, i que mantenen la tradició –fins quan?– d’oferir allò que han collit al poble, en el seu propi mas; a última hora fan rebaixes, perquè volen enllestir, no fos cas que es fes massa tard per a agafar el tren.

Però ben aviat em fico dins la baluerna coberta i avanço fent marrades, per tal de no perdre’m les dues –per a mi– grans atraccions del mercat: les parades de peix i les de fruita i verdura.

De les parades de peix ja s’ha dit tot, però cada vegada em sorprèn el devessall de gel i de llum, l’escenografia entre àrtica i màgica que l’instint popular munta al voltant de la sardina i el lluç, de la sèpia i els escamarlans. No sé com s’ho fan, les peixateres, que sempre queden molt enlairades, molt presidencials, vestides també d’un blanc absolut, com si també fossin acabades de pescar en la mar dels icebergs. Per contrast, les seves galtes vivament rosades i els seus llavis pintats semblen irradiar una intensa escalfor.

Confesso, però, que on em quedo més admirat és davant les parades de fruites i verdures. Quins pebrots vermells, de gairebé dos pams, quines albergínies monumentals, quines carxofes esculturals! Mai no he vist en cap taula, ni en cap cuina, peces d’aquest volum, d’aquesta rotunditat de forma i perfecció de color. Suposo que algú les compra, és clar, però arriben al plat trinxades o estovades. Penso que és gairebé un miracle que avui dia la terra encara produeixi objectes naturals d’aquesta mena, i algun dia prescindiré que sigui considerat extravagant i m’enduré a casa tres peces mestres de l’art vegetal –el vermell del pebrot, el morat de l’albergínia, el verd de la carxofa, quina harmonia cromàtica!– i les posaré damunt un moble com qui hi posa en gerro, un bronze, una ceràmica. Si, aquests productes del camp, els veiéssim en una galeria d’art i fossin signats valdrien molts diners.

Només hi desentona una cosa, al mercat. Que encara s’hi llegeix “Frutas y verduras”, “Legumbres cocidas”, “Huevería”… Quina contradicció amb aquesta realitat tan popular que s’hi respira. Les dones no paren de demanar olives, i la venedora les treu de sota un rètol que diu “aceitunas”. La peixatera crida “lluç que belluga!” però per molt que miro veig que només té “merluza”. I encara que digui “salchichón”, venedora i clienta estan segures que allò que venen i compren és llonganissa. Dones que aneu al mercat: demà presenteu-vos a la vostra parada i digueu a la Pepeta o a la Dolors: “que no té vedella, avui?” I quan faci cara d’estranyesa, estranyeu-vos vosaltres: “Com que veig que només té “ternera”….” A veure si de mica en mica anem tocant de peus a terra… a la terra que ens dóna albergínies i no “berenjenas”.