Torna la clandestinitat

Adrià Carrasco no ha volgut desvelar mai la identitat de les persones que van formar part de la cadena de solidaritat que el va ajudar a arribar fins a Bèlgica després de fugir de casa quan a primera hora del matí del 10 d’abril del 2018 la Guàrdia Civil es va plantar al domicili familiar buscant-hi un terrorista que només existia en la imaginació dels que s’havien inventat una acusació tan greu. Fa bé de guardar els noms dins seu, l’Adrià, tampoc és important si es deien Pau o Pere, l’important és que aleshores hi van ser i tornaran a ser-hi si mai es torna a necessitar el seu auxili.

L’Adrià va viure aquells dies, en pell pròpia, l’angoixa de passar a ser de la nit al dia un ciutadà clandestí a casa seva. En qüestió de segons –el temps que va anar de sentir les veus de la policia espanyola al replà de l’escala, obrir la finestra del balcó i saltar al carrer– es va convertir en un fora de la llei, no pas per haver-la infringit sinó perquè els responsables d’administrar-la així ho havien decidit. Una acusació feta a mida per a un objectiu polític, que és fort dir-ho així però és així de fort que va ser.

Van ser els dies de la por, de l’Adrià i de molts altres que pel simple fet de mantenir un compromís amb una causa política van començar a moure’s pel carrer amb molta cautela i una actitud vigilant, temorosos de qui els seguia les passes al darrere, perquè si el jove Carrasco podia ser un terrorista pel simple fet de ser un membre d’un CDR, qualsevol també podia ser-ho. I les garjoles de la Guàrdia Civil són molt profundes i de presons espanyoles n’hi ha moltes.

A Adrià Carrasco ningú li ha demanat perdó encara per haver-lo acusat i perseguit falsament. Tampoc ho farà ningú. L’objectiu de tacar un moviment pacífic i atemorir la ciutadania que es buscava aleshores ja es va aconseguir, i el que passés abans, durant o després de la seva clandestinitat poc importa als que van forçar-lo a viure-hi.

Tampoc importa gaire ara que un altre jove, Dani Gallardo, s’hagi convertit en un nou clandestí perquè es negui a complir una pena de presó de quatre anys i set mesos per donar una empenta a un policia espanyol, ni tampoc sembla preocupar que Adrián Sas tingui tots els números per acabar tancat entre reixes.

El que importa és la presó, el càstig, el sotmetiment. Tant li fa que la llei d’amnistia que els ha de beneficiar tots dos estigui trucant a la porta. A Gallardo ja el busca la unitat de la policia judicial espanyola encarregada de localitzar els fugitius de la justícia, i a Sas també hauran de buscar-lo perquè de cap de les maneres pensa presentar-se voluntari per complir la pena de tres anys i sis mesos de presó, condemna que ja és ferma.

Dani Gallardo s’ha fet fonedís. Els policies espanyols que volen encalçar-lo creuen que és a Alemanya i ara demanaran a la policia d’aquest país que el localitzi i el detingui, tal com ja van fer al seu dia amb Carles Puigdemont. Les xarxes de solidaritat s’han activat una altra vegada perquè contra la repressió desenfrenada només funciona un cinturó de silenci còmplice que converteixi el clandestí en invisible. Clandestinitat per seguir lliure però res més, que una cosa és ser lliure i l’altra viure en llibertat.