Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Estirant fils

L’arti­cle que vaig publi­car l’altre dia sobre una escola suïssa que té cinc invi­dents inte­grats, m’ha produït el bene­fici de rebre una carta crítica, sig­nada per Rosó i Helena. Em diuen que els ha sorprès que vagi tan lluny, perquè a Bar­ce­lona hi ha mol­tes esco­les que fan inte­gració de cecs. Esmen­ten l’escola Roure-Mallorca, que actu­al­ment en té tres –entre 180 nens–, la Llar d’Infants, que hi té un nen de qua­tre anys, l’escola Nos­tra Senyora del Carme, on hi ha una nena que fa segon d’EGB, i m’ofe­rei­xen de pro­por­ci­o­nar-me una llista molt més llarga.

També l’arti­cle sobre la festa de l’arbre de maig m’ha fet rebre algu­nes car­tes pro­ce­dents de diver­sos indrets, en els quals es con­serva el cos­tum de plan­tar el “maig”.

No cal dir com cele­bro totes dues infor­ma­ci­ons. Només em sap una mica de greu que les mes­tres que par­len de la inte­gració dels infants cecs a les esco­les em diguin: “senyor Espinàs, menys mirar a fora de casa i més mirar a dins, que també fem coses molt fer­mes”. No en dubto gens, que aquí es fan coses molt fer­mes. Les fem, però massa sovint no les “fem saber”. Aquest pro­blema d’infor­mació –o de comu­ni­cació, si voleu– és un dels grans pro­ble­mes del nos­tre temps. I jo no hau­ria sabut mai –ni ho hau­rien sabut els lec­tors del diari– que hi ha casos d’inte­gració de cecs a les nos­tres esco­les si no hagués mirat “fora de casa” i no hagués expli­cat el que hi passa.

I tam­poc no sabríem –estic par­lant de la immensa majo­ria d’habi­tants del país– que alguns pobles con­ser­ven l’antiquíssim cos­tum del “maig” si el tema no queda plan­te­jat en un arti­cle en forma d’inter­ro­gant. Ales­ho­res neix, com a reacció, la notícia afir­ma­tiva, la interes­sant infor­mació acla­ri­dora; tot això apa­reix de retop, no per un propi impuls de difusió.

Penso que aquest és exac­ta­ment el meu paper: la pro­vo­cació. El faig a consciència. Hi ha una colla de temes als quals un ciu­tadà nor­mal –i jo ho soc– no té accés directe, i si creu que són d’interès gene­ral els ha de plan­te­jar apro­fi­tant el pri­mer fil que pugui esti­rar, amb l’espe­rança que al cap­da­vall del fil apa­re­gui una bona troca. Em sen­ti­ria comprès si en els meus tex­tos, sem­pre tan ele­men­tals, s’hi sabés “lle­gir” una bàsica volun­tat d’agi­tació; no crec que puguin tenir cap altra mena d’uti­li­tat.

El con­sell de mirar “endins” és molt bo, però jo no el con­tra­po­sa­ria a mirar “menys a fora de casa”. Penso que ens falta, pre­ci­sa­ment, una dosi més gran d’“extro­versió”, és a dir, de voler saber què fan els altres i –en un sen­tit dife­rent– també ens falta sovint irra­diar allò que fem, sobre­tot si són “coses molt fer­mes”.

L’altre dia vaig par­lar d’una pare­lla que es dedi­cava a pas­se­jar dos minusvàlids per la Ram­bla. Espero rebre una carta que em digui: “però vostè no sap que hi ha una orga­nit­zació de volun­ta­ris que des de fa tants anys fa aquest ser­vei?” No senyor, no ho sé. No ho sap –si és que exis­teix– gai­rebé ningú. Si no han tro­bat pla­ta­for­mes de difusió més vàlides, jo estic ben dis­po­sat a posar les meves ignoràncies al ser­vei de les bones tas­ques que s’han que­dat massa “endins”, massa tan­ca­des.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.