Violoncels contra la guerra

Fa gairebé dos anys i mig de l’inici de la invasió russa a Ucraïna. Al cap d’un mes d’haver començat, tot veient la seva ciutat, Khàrkiv, totalment destruïda, el violoncel·lista Denis Karatxevtsev es va posar a tocar la Suite número 5 per a violoncel de Johann Sebastian Bach al mig del carrer, entre la desolació i la runa. Aquests instants van ser penjats a les xarxes per un amic seu. Va aportar un moment de serenitat i civilització a l’acció absolutament salvatge que suposa qualsevol guerra.

Karatxevtsev té antecedents al segle XX. Durant les guerres balcàniques, fa 30 anys, Vedran Smailovic, conegut com el violoncel·lista de Sarajevo, va tocar en moltes ocasions al carrer en aquesta ciutat assetjada. Tocava en edificis destruïts, en zones devastades i també en funerals, tot desafiant franctiradors i bombes. La peça escollida era l’Adagio d’Albinoni. El músic aportava la seva dosi de pau i rebuig a la bestialitat bèl·lica a través del so d’un violoncel. Cada cop d’arc era una protesta causada per la impotència davant tant dolor que ressonava a la consciència de la resta de la humanitat.

Pocs anys abans, el novembre del 1989, el dia que va caure el mur de Berlín, un dels violoncel·listes més brillants del segle XX, el soviètic Mstislav Rostropòvitx, va viatjar ràpidament a la ciutat alemanya per posar-se a tocar una suite de Bach davant els curiosos que s’hi van acostar i el van escoltar en silenci. D’aquesta manera celebrava de forma solemne la fi del mur que feia gairebé 30 anys que dividia en dues parts una ciutat, un país, famílies i amics.

El mateix Rostropòvitx havia tocat una dècada abans al Vendrell, quan les restes del millor violoncel·lista del segle XX, Pau Casals, a qui Rostropòvitx admirava molt, van tornar a Catalunya després de la mort de Franco. Va ser durant la cerimònia que es va fer al seu poble natal. També va tocar les Suites per a violoncel de Bach, obra que Casals havia rescatat de l’oblit de la història i havia posat en els programes de concerts de tot el món. Aquest homenatge a Casals es produïa després de la mort del dictador a qui Casals va combatre arreu del món fins al darrer dia amb els instruments que tenia: la paraula i el violoncel.

Uns quaranta anys abans trobem potser el primer acte públic d’un violoncel contra les bombes. Era la tardor del 1938, a finals de la Guerra Civil. El bàndol republicà ja albirava la derrota. Casals era a Barcelona per tocar en un concert al Liceu per recaptar fons per als orfes del conflicte. Els músics estaven assajant i, de sobte, van sonar les sirenes. S’acostaven els avions del bàndol sollevat. Tothom va córrer a amagar-se menys Pau Casals, que va romandre sol damunt l’escenari del Gran Teatre del Liceu, assegut en una cadira amb el violoncel, i va començar a tocar una de les suites de Bach, l’obra que ell més estimava. Era la seva manera d’expressar el seu profund dolor i la seva immensa tristor davant la barbàrie. Les sirenes es van aturar, l’assaig va continuar i el concert es va poder fer. Poc després, Casals i molts milers de ciutadans marxarien a l’exili.

El violoncel parla gràcies a Pau Casals, que el va enaltir a escala mundial i que va ser el primer gran violoncel·lista que va fer concerts per a aquest instrument tot sol. El violoncel té una tessitura semblant a la veu humana i quan l’escoltem, inconscientment, ens pot semblar que algú ens està parlant, o cantant. O plorant, davant la gran contradicció de l’espècie humana: som capaços de crear i interpretar música sublim, a la vegada que escampem la mort i la destrucció.