Literatura i política

No he llegit en els diaris del país –admeto que em pugui haver passat per alt– una notícia ben sorprenent: el premi Lenin de Literatura ha estat atorgat a Leonid Brejnev, i que ningú no pensi que es tracta d’una coincidència de noms: l’autor premiat és el mateix Brejnev, cap visible de la política soviètica.

Ignoro com escriu el secretari general del comitè central del partit, i alhora membre del “Praesidium” del Sòviet Suprem, però és possible que en sàpiga. A Europa hi ha una tradició de polítics cultes, que a més dominen el llenguatge. De saber escriure, però, a guanyar un premi literari hi ha una distància que, a vegades, només se salva per raons que no són precisament artístiques –si prescindim de l’art de l’adulació o de l’oportunisme.

Després de rebre el premi, Brejnev ha fet unes declaracions que, si poden sorprendre tenint en compte de qui vénen, són una no menys inesperada i excel·lent lliçó d’estil: “El que compta, en literatura, és superar els formalismes i els clixés per tal d’aconseguir l’expressió autènticament personal”.

Això em podria temptar a aproximar-me a l’obra de Brejnev si no fos que, fa poc, el “Pravda” recomana als escriptors soviètics –als quals acusa de no reflectir prou en les seves obres l’esforç del partit, ni la vigoria i fascinació dels seus lluitadors– que prenguin exemple de les obres de Brejnev, perquè “presenten cròniques suggestives de les victòries militars i econòmiques que el poble ha assolit sota la direcció del partit”. Guanyar un premi de literatura a còpia de descriure victòries econòmiques exigeix, realment, ser un escriptor excepcional… o ser un excepcional personatge; una cosa semblant passà amb Winston Churchill que el 1953 va rebre el premi Nobel –no s’hi van posar per poc– pels seus llibres sobre la Segona Guerra Mundial. Hi ha una “política” de la literatura, o potser millor que canviem de mot les cometes: hi ha una política de la “literatura”. Qui era aquell dictador africà que guanyava tots els premis poètics del seu país?

Deixant de banda el contingut de les seves obres, el més probable és que Brejnev sàpiga l’ofici d’escriure, com el sabia Churchill, que des de jove ja escrivia biografies, o Charles De Gaulle, que a més de les seves memòries escriví llibres d’història, i, com dèiem, moltes altres figures de la política mundial. Aquí s’inventà un “premio de literatura Francisco Franco”, però no consta que el general tingués cap mena de cultura literària, i la impressió que dona Adolfo Suárez en aquest aspecte no es pot dir que sigui gaire positiva. I qui diu cultura literària, diu curiositat artística. Que una reina espanyola i un batlle barceloní siguin afeccionats a la música és una raresa.

Nota per a la meditació del lector: Jordi Pujol, Joan Reventós, Josep Benet, Antoni Gutiérrez, Jordi Carbonell, Lluís Xirinacs, Heribert Barrera, etc. són gent culta, que sap escriure, i la majoria ha publicat llibres. La meditació pot consistir a pensar si, políticament, no som més savis que rics; el president Suárez no sap idiomes, però se’n va de vacances i pesca catorze taurons, com en els bons temps del “primer pescador de España”.