Massa elefants a l’habitació
Em queda l’opció de tocar el dos, però la sortida em sembla injusta, i pel meu país, si en som gaires, suïcida
Una de les dites angleses que més m’agraden és la de l’elefant a l’habitació que tothom aparenta ignorar. There is an elephant in the room, i s’hi conviu amb totes les conseqüències, se’n silencia l’existència, se’l voreja... Vida normal amb una enorme i incòmoda obvietat al centre que no s’esmenta, sigui per raons polítiques, per por, per no quedar malament amb els cohabitants o el mateix animal o simplement per mandra. I de tant conviure-hi i empassar-se els inconvenients uns s’hi acostumen i s’adapten (ells a l’elefant, no a la inversa), altres malviuen i hi ha qui opta per fotre el camp cap a una estança diferent renunciant a la que era secularment la seva. Escoltem notícies locals de delictes, alguns fins i tot amb olor de pólvora, mancades intencionadament de certes dades dels causants. Si conèixer-les no clamés a l’evidència, l’omissió no caldria. I quan les estadístiques i el sottovoce apunten al fet que deuen ser significatives, hem de fer com si res perquè en la complexitat del problema s’hi troben imbricades tantes ramificacions que ni estats ni organitzacions socials palesen capacitat suficient per gestionar. Ser més que bons, bonistes, deixant en respectuós anonimat els qui ens roben, ens maten, ens estafen, se’ns mengen la cultura, els pressupostos i el que calgui. Mentre celebrem l’alliberament d’una icona de la llibertat d’informació com Julien Assange, a qui mai agrairem prou la valentia, autocensurar-nos. Contradiccions de l’ADN humà on no hi va de sèrie la convivència profitosa, pacífica, oberta. Que bonica seria! Benvinguts de cor els que la practiqueu! Pels que no, calen solucions que no s’apliquen perquè els qui tenen el poder o no en saben més o no les volen. Aquí estem, doncs, veient com les nostres ciutats es desconfiguren i els costums es desdibuixen. En 50 anys, a Catalunya, per posar un exemple, no sabem quina llengua es parlarà, i el que és pitjor, a massa gent de la que hi viu no li importa un rave. A mi sí. Pel que exposo, contra el dret a no fomentar prejudicis –el qual, ben gestionat, entenc–, reclamo el meu a estar ben informada. M’han entrat tants elefants a l’habitació que m’és impossible fer veure que no hi són. Em queda l’opció de tocar el dos, però la sortida em sembla injusta, i pel meu país, si en som gaires, suïcida.
