Mentides II

La música de les men­ti­des sem­pre és enta­ba­na­dora, acom­pa­nya, té un bon ritme i no es fa estri­dent. És música agra­da­ble i lla­mi­nera. Com de con­cert. Les men­ti­des que es publi­quen no només sor­gei­xen de les xar­xes soci­als. A vega­des sor­gei­xen per interes­sos polítics o econòmics i, sovint, for­men part d’estratègies que apro­fi­ten el rumor per can­viar coses. Als anys vui­tanta i noranta els incen­dis en zones fores­tals van ser, sovint, la men­tida que obria el camí per aca­bar requa­li­fi­cant ter­renys que esde­ve­nien urba­nit­za­bles. Un cop l’incendi havia asso­lat la zona, la urba­nit­zació era la manera de retor­nar el sòl a la població amb un pro­jecte econòmic supo­sa­da­ment bo; perquè tot allò que sigui font d’ingres­sos s’entén com a supo­sa­da­ment bo.

Les men­ti­des són així. I els mit­jans de comu­ni­cació en publi­quen sovint. No perquè els peri­o­dis­tes no sàpiguen que són men­ti­des, sinó perquè són les veri­tats d’algú i les explica. És el dilema del que es troba a l’altra banda de la càmera. Qui té la veri­tat abso­luta? Aquesta és la riquesa d’aquesta feina. Els mati­sos i, sobre­tot, la paciència. Perquè el temps, d’una manera o altra, sem­pre acaba des­co­brint les cares que s’ama­guen dar­rere les màsca­res, i en aquell moment la música ja no és prou bona per fer un con­cert.