Un concert desconcertant

A finals dels anys vuitanta, Antoni Ros Marbà i Miquel Desclot van crear una deliciosa cantata infantil: un concert desconcertant, on músics i instruments es rebel·laven contra el director d’orquestra i acabaven creant situacions hilarants. Una situació còmica similar a la que vivim aquests dies amb un altre concert: el concert econòmic, que també té un director d’orquestra –diguem-li Pedro Sánchez– que s’ha compromès amb una partitura que els seus propis músics no volen seguir.

La revolta dels barons del PP ja era previsible, però la reacció dels barons socialistes és pitjor del que Sánchez s’esperava, fins al punt que ha hagut d’avançar el congrés del PSOE a la tardor amb l’esperança de jubilar alguns dinosaures i poder executar així l’acord pactat amb ERC. És lògic que els mateixos que no han paït la llei d’amnistia no paeixin ara que Catalunya pugui tenir un finançament singular; Javier Lambán d’Aragó, Emiliano García-Page de Castella-la Manxa o Adrián Barbón d’Astúries són algunes de les veus que més desafinen en aquesta serenata socialista que fa que s’aguanti per un fil la legislatura espanyola. Passi el que passi allà, l’objectiu de l’independentisme aquí hauria de ser afinar una melodia harmoniosa, i fer-ho a l’uníson. Dimecres en tindrem un bon exemple; per primera vegada en molts anys la manifestació de la Diada no l’organitza només l’Assemblea sinó que és unitària i organitzada per sis entitats diferents: l’ANC, Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical, el CIEMEN i els CDR Catalunya. Un pas crucial per recuperar la unitat d’acció: o hi som tots, o no ens en sortirem. Ara ja només ens falta trobar un bon director d’orquestra.