Sant Miquel de les Lletres

No recordo si us vaig comentar en algun article anterior la gran festa literària que vam encetar l’any passat a la ciutat de Lleida. Si no fos el cas, us demano disculpes, perquè és aquest un error meu gairebé imperdonable. La Fundació Privada Horitzons 2050 (una entitat integrada per gent de la ciutat que té com a objectiu impulsar un debat transversal i la realització d’accions concretes sobre el futur de l’economia, la cultura i el patrimoni lleidatà a favor d’una societat més lliure, avançada, solidària i plena) va tenir la meravellosa pensada d’organitzar unes jornades dedicades a la literatura i al pensament literari en un context on la paraula pren volada amb l’ambició d’obrir portes i finestres durant tota una setmana en un territori curull de cultura però que, a voltes, resta tapat per la gran capital del nostre país, Barcelona.

Si el primer any, 2023, durant els set dies de literatura, es va voler aprofundir amb l’organització de debats on l’interrogant ens interpel·lava a respondre preguntes provocatives com Per què no ens interessa la cultura? o com ho hem de fer per fomentar la lectura, per finalitzar amb el combat etern de la Diada de Sant Jordi: Mediàtics versus Perifèrics, enguany, les taules rodones s’han volgut centrar en diversos temes que, malgrat que els masteguem i ensalivem com pinyols d’oliva, no aconseguim treure’n l’entrellat. Aplegades en capçaleres força significatives: Lleida, cruïlla dels Països Catalans; El Ponent i l’alt Pirineu; La N-II, eix vertebrador; Ponent a Barcelona, i Eix transversal, tenen per objectiu final aconseguir superar una vegada per totes la barrera que ens separa i que no és altra que el desconeixement entre territoris.

Escriptors vinguts d’arreu dels Països Catalans ens han parlat de com n’estem de desconnectats els uns dels altres. Malgrat la força que representa estar units per una llengua, una cultura i una història que navega de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, la teoria dels llibres sovint es veu superada per una pràctica fallida que s’escola per l’aigüera. La culpa de tot plegat és la centralitat de Barcelona? Potser dels mitjans públics de comunicació que obliden que més enllà de la Diagonal també hi ha vida? O tot plegat només és una excusa recurrent que ens impedeix abandonar la confortabilitat de la queixa perenne? La realitat, però, certifica que un escriptor ebrenc que publica en una editorial de les Terres de l’Ebre ho tindrà molt més pelut per donar-se a conèixer que un altre, de la mateixa qualitat literària és clar, que visqui al passeig de Gràcia. El debat és obert i la solució resta encara pendent.