Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Les bones secretàries
Un dia d’aquests es presenta a Barcelona una Asociación Española de Secretarias. Fins ara sembla que aquesta associació només funciona a Madrid i a Jerez.
Sóc un admirador de la tasca de les secretàries, i ho he escrit alguna vegada. Conec secretàries que són el veritable motor d’una oficina i la clau de l’èxit d’un negoci. No coincideixo, però, amb les opinions d’aquesta associació.
En primer lloc, lamento que caiguin en l’anacronisme de demanar un pla d’estudis gràcies al qual el secretariat tingui un nivell universitari. La mitificació de l’anomenat “nivell universitari” ha arribat a un punt insuperable d’irrealisme. Diu la presidenta de l’associació que una bona secretària no s’improvisa en un curset de tres mesos en una acadèmia. Absolutament d’acord. També és cert que una secretària necessita moltes hores per a conèixer el medi on treballa, molta psicologia per a saber quan pot actuar en nom del seu director, i una considerable cultura. Molt bé. Però si una bona secretària no s’improvisa en un curset de tres mesos en una acadèmia, que no es facin il·lusions: tampoc no es forma durant cinc anys en una universitat. Conèixer el medi de treball, tenir psicologia i adquirir cultura no ho garanteixen pas els “nivells universitaris”. Els qui hem passat per la universitat ho podem afirmar amb coneixement de causa.
El segon punt de disconformitat és l’excessiva generalització amb què l’associació presenta la funció del secretari o la secretària. Es tracta, diuen, de posar en el seu lloc les veritables funcions que han d’exercir. Afirmen que són coordinadores, i que no són solucionadores de problemes; que això sí i allò no, etc. Que són “suports de gestió”. M’ho permeten?: paraules, tot plegat. Al meu entendre, definir les “veritables” funcions d’una secretària és tan impossible com definir les “veritables” funcions d’un director, del qual depèn. No es pot ser tan rígid. Com que no hi ha dues empreses iguals, no hi pot haver un director tipificat ni, per tant, una secretària tipificada. Els directors han de ser creatius i adaptables, i les secretàries també. Com que es tracta de servir eficaçment l’empresa, la gamma de directors i de secretàries és infinita, com ho és la gradació d’activitats i responsabilitats. I el millor director i la millor secretària no són els qui observen l’esquema teòric del que ha de ser un “veritable” director o una veritable secretària, sinó els qui, tocant de peus a terra –és a dir, davant d’una situació concreta de treball–, col·laboren amb intel·ligència i sensibilitat a l’èxit comú.
Una cosa, doncs, és defensar la dignitat de la pròpia funció –dignitat personal i professional– i una altra afirmar que totes les secretàries han de fer el mateix tipus de feina. I el que es dona a entendre, es vulgui o no es vulgui, és que totes les secretàries haurien de ser-ho “d’alta direcció” i de senyors importantíssims. Penso que això és negatiu per al gremi, perquè falseja la realitat. Moltes empreses han fracassat, també, perquè hi han entrat uns directors –amb “títol directiu”– que s’han cregut que dirigien la General Motors, en comptes d’adonar-se que se’ls demanava de tirar endavant una modesta empresa de Mataró.