Dedicatòries de luxe

Un bon amic ha publicat la seva tesi doctoral. Quan la fullejo, els ulls se m’incrusten a la segona pàgina. Em pregunto com un text tan minúscul pot retenir tanta bellesa. Parlo de la dedicatòria amb què l’amic brinda el seu treball. És una llàstima que les biblioteques, tot i esquarterar l’oferta, no incorporin una secció amb els llibres que contenen les millors ofrenes. No hi faltarien, segur, aquelles que brillen pel toc d’humor, com aquesta de Joseph J. Rotman: “A la meva esposa Marganit, i als meus fills Ella Rose i Daniel Adams, sense els quals hauria pogut acabar aquest llibre dos anys abans.” O la de Woody Allen, quan escriu: “A la Manzie i la Bechet, les filles encantadores que hem vist créixer i que, sense que ho veiéssim, ens han agafat les targetes de crèdit.” Una d’aquest estiu, de Beatriz Serrano: “A totes les persones que es desperten, cada dia, sense ganes d’anar a treballar.” També sobresurten les del sentit agraïment: “A la doctora Mireia Margelí, que em sostenia amb la mirada, el to de veu i el somriure quan tot trontollava”, de Sílvia Soler, o la que Tom Sharpe inclou en record dels metges catalans que el 2006 li van salvar la vida. Després hi ha les que han fet història, com la de Cela –“Dedico aquesta edició als meus enemics, que tant m’han ajudat en la meva carrera”– o les que inclouria per originals, com aquesta de Joan Miquel Oliver: “Tranquils, vinc del futur per dur-vos una cosa millor (a l’anunci de Neutrex).” Hi ha les dedicatòries inclusives com la de Maria Barbal –“A les amigues i als amics”, les intrigants, com “A L__”, de Foster Wallace, o les que evoquen una imatge, com Julià Guillamon: “Per a la Cris, d’esquena, al passadís del carrer Luchana.” I jo reservaria un lloc d’honor a la de l’estimat amic: “Al Xavi, per empènyer-me al buit; al meu avi, per donar-me llibres, i a la meva mare, per convertir-los en ales.”