Lleida 1982

Desolació. Aquesta va ser la paraula triada per a la portada del diari La Mañana d’aquell 9 de novembre del 1982 després que les greus inundacions a Catalunya deixessin la seva pitjor empremta a la nostra ciutat i a la de Balaguer, la capital de la comarca de la Noguera, on el cabal del Segre es va enfilar tres metres per damunt de la superfície dels ponts i va escombrar la zona urbana més propera al riu. La pluja excepcional a les comarques pirinenques, on en un sol dia es va recollir una quarta part de la pluviometria mitjana anual, va ser la causant de tot plegat, repetien els mitjans. Malgrat que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre va calcular que l’avinguda màxima d’aigua no sobrepassaria els 3.000 metres cúbics per segon, Lleida va suportar una riuada de més de 4.600 metres cúbics per segon a una velocitat de 18 quilòmetres per hora, i vuit quilòmetres quadrats del centre urbà –pel cap baix, el quatre per cent de tota la superfície urbana– van quedar sota les aigües. Els experts indicaven que les causes de les inundacions a Lleida i a Balaguer eren claríssimes. Part d’aquestes poblacions estan situades en zones inundables i les correccions del llit del riu són insuficients per evitar aquest perill.

Malgrat que l’aigua anava pujant, el dilluns dia 8 molta gent va anar a treballar. A les dotze tot el barri de Pardinyes va ser evacuat, mentre els comerciants de la rambla de Ferran ja començaven a replegar a correcuita la mercaderia dels aparadors. Els empleats de les entitats bancàries que, com el meu pare, havien anat a treballar, van haver de ser rescatats en barca quan l’aigua ja els arribava més amunt de la cintura. Des de casa vèiem com el riu baixava embogit arrossegant enormes troncs que espetegaven sorollosament entre ells i provocaven onades que recordaven les de la mar en dies de tempesta. Fascinats per aquella visió apocalíptica, entremig de la fúria devastadora de l’aigua, de cop i volta vam veure com emergia la silueta fantasmagòrica de lo Marraco, el nostre animal totèmic, mític, peça fonamental del bestiari popular de la festa major lleidatana. El nostre drac es deixava gronxar per les aigües sense que en cap moment perdés el centre de gravetat, com si es tractés d’un surfista professional esquivant tota mena d’obstacles. Què hi feia, lo Marraco, enmig del riu? Després vam saber que l’aigua havia afectat el magatzem municipal de la partida de Butsènit on es guardaven les carrosses dels reis mags d’Orient i altres elements de la festa major. Les portes del magatzem es van esventrar i el pobre animaló va fer cap avall arrossegat per l’aigua. Malgrat que els diaris van publicar amb notes melancòliques de comiat que aquesta peça del bestiari s’havia perdut per sempre més, després es va saber que lo Marraco, tot i haver quedat molt malferit i que s’hauria de reparar, havia sobreviscut a la seva particular aventura i que per molts anys continuaria espantant la canalla de Lleida.