Temps de vidre

Una altra vegada he perdut l’ocasió de reunir-me amb les bruixes de l’Alt Pallars i de l’Aran, que tradicionalment es troben la nit de cap d’any al pla de Baget. I és que les bruixes no envien mai invitacions i, és clar, no hi penses, bombardejats com estem pels anuncis dels “reveillons” ciutadans.

Una festa de bruixes deu ser força més divertida que els habituals sopars amb els dotze grans de raïm empassats cuita-corrents, al ritme d’un rellotge massa ràpid. Suposo que és la sensació de pura poca-soltada que produeix la deglució precipitada del raïm allò que fa que, en acabar, tothom vulgui esborrar la vergonya cridant i atabalant.

La cua d’any –al revés que la cua de pansa– no sol afavorir la memòria, sinó l’amnèsia. Diuen que la gent celebra el pas de l’any vell a l’any nou i, com que ho diu tothom, no hi ha cap motiu per a negar-ho. De tota manera, penso que, en aquells segons de tabola, molts dels celebrants voldrien, més que un canvi d’any, la paralització del temps. Sí, ja està bé deixar endarrere el 1980 i a més és inevitable, però no seria possible “esperar una mica” a començar el 1981? No tenim cap pressa a retrobar en Tutusaus al despatx, oi que m’enteneu?, ni a repetir el via crucis de les parades del mercat.

És un trànsit massa ràpid. A Marata, on celebren la festa major el dia 31, es diu:

Festa major a Marata:

hi van un any

i en tornen l’altre.

En dotze campanades no hi ha manera de pair res i, quan ha sonat l’última, la gent té una sensació de frustració total. “Ja està? Ja ha passat?”

Què és el que “ha passat”? És a dir, què havia de passar? Si hi pensem una mica ens adonaren que no havia de passar res, llevat d’una certa eufòria prefabricada i compartida o d’un glop d’emoció en la soledat. L’aire que vinclava els branquillons de la prunera no s’havia aturat al punt de les dotze, el núvol no s’havia desinflat i ni tan sols havien caigut a terra les plaques que encara diuen “Calle del Consejo de Ciento”.

Escric aquestes ratlles a primera hora de la tarda del Ninou, nom tradicional català, avui en desús, de la festa de cap d’any. En el “Dietari” de la ciutat de Barcelona s’hi llegeix: “Gener. Diumenge, l’any 1391, la festa de Ninou”. Si visquéssim tres-cents vuitanta anys endarrere, me n’aniria aquesta tarda a l’antiga plaça del Born a veure l’exposició que els mestres vidriers barcelonins hi feien sempre en aquest dia, costum que el “Dietari” recull amb una frase ben popular: “tot el dia estigué parat el vidre al Born”.

Quina idea més bona, agermanar el cap d’any i el vidre, el vidre i el temps, dues realitats fràgils que sovint ens rellisquen dels dits…