TantXTant
Tarambana
Tothom coneix algú a qui aplicar aquest apel·latiu. Per a un empresari o per a un cap, tenir-ne un en l’equip és un maldecap, perquè ni surt la feina ni deixa que els altres la facin; és l’absoluta manca de fiabilitat, moltes excuses per a res. Els treballadors que tenen un cap d’aquesta tipologia tenen mala peça al teler, perquè, amb bones paraules i promeses incomplertes, sovint han de ser ells qui acabin traient les castanyes del foc en espera que se’n puguin deslliurar d’una vegada. I, en l’àmbit comercial, un interlocutor d’aquests posa en risc qualsevol negociació, perquè no és de fiar, ni en allò que es pacta ni en l’aplicació dels acords. Per bé que, en l’entorn empresarial, és més aviat una espècie poc habitual en posicions de lideratge –se’ls carreguen abans no es carreguin la mateixa organització–, és la més abundant en el món de la política. I d’aquí plora la criatura!
El PIB català –i no és cap efecte de la “pacificació” socialista– ha augmentat molt més que l’europeu en el tercer trimestre d’aquest any. El motor funciona, malgrat l’infrafinançament crònic, les dificultats per moure’s dels ciutadans i els costos de viure en aquest país. Els empresaris poca cosa més hi poden fer, perquè no depèn d’ells, però segur que les seves empreses no van amb una sabata i una espardenya; altrament, no se’n sortirien.
Un altre tret característic d’aquests baliga-balagues és que van fent la seva; com gates maules, engalipen el personal –per exemple, espanyolitzant el país– mentre ningú no es queixi i no els faci rectificar. Però hi ha esperança. L’endormiscament de la gent no serà etern i el bon funcionament de l’economia només pot frenar temporalment un malestar encara somort. Tot i la propaganda que fan els tarambanes, arribar a port amb una motxilla tan pesant és difícil.