Els discursos

Per agrair, per convèncer, per entretenir, per persuadir, per impressionar, per abocar sentiments de major o menor grau de bonança, per enlairar els ànims o per manipular i capgirar pensaments. Hi ha tantes formes de discursos com oradors. Hi ha discursos que han passat a la història del costat bo, com el del “Tinc un somni” (“I have a dream”) pronunciat per Martin Luther King, que denunciava la discriminació racial; o el del “I am a catalan”, la frase inicial del discurs del violoncel·lista Pau Casals a les Nacions Unides, el 1971, amb motiu de l’estrena de l’Himne a les Nacions Unides. N’hi ha d’altres que passaran pel costat tenebrós de la història, com el que el rei Felip VI va pronunciar el 3 d’octubre del 2017 contra el referèndum de l’1-O. En aquests dies que encavalquen el final d’any amb l’inici del següent, rei, presidents i altres oradors que ho són pel mer mèrit del càrrec solen voler fer sentir la seva veu amb discursos d’aparent sentiment de protecció, quasi paternal, cap a una audiència que se suposo que els escolta. De tots, ens quedem amb el que va pronunciar dilluns la futbolista del Barça Aitana Bonmatí després de rebre la Creu de Sant Jordi com a millor esportista de l’any, en el qual va fer una defensa del català. “Sabeu que és un premi molt important per a mi, pel meu sentiment de pertinença a Catalunya. Des de sempre la meva llengua ha estat el català [...]. Vetlleu per conservar la llengua i la cultura que ens fan únics, que no es perdi una llengua que està permanentment atacada i pateix una davallada en l’ús social.” Aquest és un discurs que ha de quedar al costat bo.