Allò tan singular

Malgrat el pas dels anys, hi ha coses que no canvien, per molt que els governs socialistes propaguin als quatre vents que tot ha tornat a la seva normalitat. Sí, la bandera espanyola és pertot i els nostres president i consellers no es perden cap de les celebracions espanyoles. Més enllà d’aquests fets evidents, promeses que compliran acords i el més calent a l’aigüera. Només caldrà deixar passar uns mesos per comprovar que el traspàs de Rodalies poca cosa millorarà de la vida dels seus soferts viatgers, perquè és un traspàs de greuges, costos i problemes. Els diners i els recursos associats van per l’altre camí, aquell que tot català pateix des que neix, perquè el dèficit fiscal el perseguirà en qualsevol activitat que dugui a terme. Atenent el seu volum i l’acumulació anual, en una economia domèstica hi hauria prou motius per exigir el divorci, i en la relació empresarial s’imposaria un canvi de partenaire, sigui soci, proveïdor o client.

Fa uns anys estava en boca de tothom i se n’escrivien llibres i tot; ara, el silenci o, si més no, l’invent del finançament singular. Aquest eufemisme és un parany que ja ens diu que el PSOE no hi ha fet ni hi farà res –del PP no cal ni parlar-ne– i que la resta d’autonomies no estan disposades a perdre’s la vaca grossa. La cosa és tan recargolada i kafkiana que cal suplicar a Espanya que condoni una part d’un deute català que ha provocat el mateix Estat espanyol en no voler equilibrar ni de bon tros els impostos recaptats amb els recursos retornats. Potser no estan de moda o només estan desinflats, però els arguments per abandonar un vaixell que té els països catalans de remers són molt més urgents ara que fa set anys. No només en depèn el benestar dels seus habitants, sinó la supervivència. Gratin una mica i ho veuran d’allò més evident i singular.